Alícia

ALÍCIA

(a la Sala Atrium)

          Molta gent tenim mancances, coses que quasi tothom ha fet i tu no. Novel·les o contes que quasi tothom ha llegit, i tu no. Ningú no és perfecte, va dir el personatge de Billy Wilder. Jo l'Alícia de Lewis Carroll no l'he llegit, podríem dir que l'he potinejat, però no l'he llegit, però això no m'ha privat de quedar fascinat per la posada en escena que han fet els de Cía Menú Teatral d'aquest obra universal, i perdoneu la rima interna, que s'està fent a la Sala Atrium.

          Per començar l'Alícia està interpretada per cinc actors. Com que tots sabem que en les llengües romàniques el masculí fa de genèric, en nego a escriure allò tan pesat de actors i actrius, compañero i compañera (llenguatge de sindicats) i pares i mares (llenguatge de APA, ara AMPA). Cinc actors amb l'ajut, molt valuós, d'un pianista.

          L'Atrium s'ha convertit en una mena de cau, un lloc fosc on predomina el negre, a les parets, al sostre i al vestuari que porten els intèrprets. Se'ns explica que la noia ha vist passar rabent un conill que, traient-se un rellotge de l'armilla ha dit "encara faré tard" i ella el segueix, posant-se dins el tronc d'arbre, com ell i comença a caure per una forat que no s'acaba mai. To això interpretat amb moviments com de càmera lenta, exagerats, fets amb tot el cos, movent-se enmig d'una il·luminació molt curiosa per escassa, doncs una gran part de la peça se la enllumenaven ells mateixos amb lots de focus molt concentrats (poc angle) gràcies a la tecnologia led que fa molta llum i la projecta sense dispersar-la.

          El llenguatge és molt precís, dit de forma com mil·limetrada; vaig escoltar el comentari d'algú que deia que era molt fidel a l'obra, en realitat dues perquè la dramatúrgia de Pablo Ley està basada en "Alícia al país de les meravelles" i "Alícia a través del mirall"., i el text el van dient ara uns ara altres, un noi, una noia, un altra noi... mentre es mouen harmònicament pel petit espai de la sala. En un lateral, mig amagat en una prestatgeria plena d'andròmines hi ha un música que els acompanya contínuament. El pianista Jorge de la Torre interpretant una banda sonora —suposo que pròpia— molt interessant que embolcalla paraules i moviments escènics.

          I em pregunto, que he vist? Un conte, un somni, ho he somiat jo? doncs no ho sé i tan se me'n dona. Com que jo no vaig llegir els contes... m'he deixat emportar en aquella mena de caos organitzat, recitat, cantat i ballat. Felicitats al David Maqueda per la direcció precisa, l'escenografia de Toni Giró i el vestuari i totes les andrònimes de Marina Prats.

          Forts aplaudiments d'un públic que s'ho ha passat bé. Als de Menú Teatral se'ls veia molt contents. Al sortir al carrer per agafar la moto i anar a casa a sopar, he mirat al meu voltant i m'he dit "mira, el món real".

La Pista

LA PISTA

(al Teatre Gaudí Barcelona)

Aprofitar-se de les persones que estan al límit és indecent, una obscenitat i tot i que sembli que estic parlant de les polítiques que practica el PP en temes laborals i d'inclusió dels més desvalguts, no és així, parlo de l'obra de teatre La Pista, basada en la pel·lícula They Shoot Horses, Don't They? de Sidney Pollack, a la vegada basada en la novel·la de Horace McCoy del mateix títol, aquí publicada per Editorial 62 en la seva col·lecció la Cua de Palla amb el títol de Oi Que Maten Els Cavalls?

És una obra demolidora situada a l'any 30, just després de la gran depressió que va seguir al crack del 29. En l'obra, sota la promesa d'un premi de 1.500 dòlars plata —una fortuna en aquell moment— s'organitza una marató de ball de setmanes i setmanes de durada, on les parelles concursants només poden descansar breument cada dues hores. Mentre ballin o es moguin —encara que sigui l'un recolzat sobre l'altre— i no caiguin a terra, continuen vius en el concurs. Periòdicament s'organitzen curses on les parelles han de córrer donant voltes a la pista. Els tres últims o els que van per terra, queden expulsats. Un espectacle absolutament denigrant on els espectadors que paguen entrada, aplaudeixen als seus preferits i els tiren unes monedes quan fan alguna cosa especial. La majoria dels concursant i són perquè poden menjar set vegades cada dia; tots empaitant un somni americà més que indigne.

En l'obra de teatre hi tenim quatre parelles: una actriu en decadència i el seu company, un matrimoni amb la dona embarassada (que són admesos per morbo), una aspirant a actriu de Hollywood i el seu xicot i una parella que s'acaba de fer per casualitat al moment de començar el concurs. Tots manats pel presentador de la competició que els manipula sense miraments. Aquest personatge li va valdre a Gig Young, que el feia a la peli, un premi Oscar.

A escena quasi res, només vuit banquetes on descansen les parelles, els focus de la sala de ball i la bola de mirallets penjada del sostre que enlluerna a tothom mentre dona voltes, com a les discoteques. Un cop de sirena eixordador ens indica a nosaltres, que som el públic de la marató, i als ballarins els descansos i els retorns a la pista. Això és molt efectiu, així com l'enfocament que es dona a l'obra, amb unes aturades on tots els participants es queden congelats i mig a les fosques i un de sol, sota un focus, exterioritza els seus pensaments, explica el que li està passant, o com se sent, les seves il·lusions, la seva desesperació i fins i tot un dels protagonistes, el que ha fet (en realitat farà) al final. Això també està molt bé.

L'únic problema penso que ha estat una certa manca d'experiència, doncs els components de la companyia són tots molt joves i m'ha semblat que de vegades l'obra estava poc cohessionada, amb escenes que no s'acabaven d'integrar prou bé, com les converses individuals amb el presentador on es plantejaven conxorxes que quedaven poc clares. Alguns dels actors no tenien en compte que la sala era a tres bandes i no es fàcil fer arribar la veu quan parles d'esquena a una de les grades.

Tot i així, penso que s'ha de felicitar a Jaume Viñas com a adaptador de la peli, a David Maqueda com a director i a tots els actors, per la seva ambició i el seu valor, ja gratificats amb el primer premi del Cicle de creació escènica DespertaLAB 2015. El Gaudí Barcelona molt ple d'un públic entregat que ha aplaudit amb ganes. En cartell fins aquest diumenge. Val la pena.