Les Cadires

LES CADIRES

(al Teatre Akadèmia)

"Va ratolinet, tanca la finestra, se sent la pudor de l'aigua estancada i, a més, entren mosquits". Amb aquesta frase que la Vella de 94 anys li diu al Vell de 95 comença Les Cadires. A mi em va grinyolar veure aquella dona gran utilitzar aquest llenguatge (ratolinet) i vaig pensar ai, ai, ai, però de seguida vaig reaccionar i em vaig dir per a mi mateix —de vegades em parlo—, " Kabrota, cony,  que això és Ionesco", i em vaig situar.

Amb aquesta frase i algunes de les que venen a continuació, ens assabentem que la parella d'ancians viuen en una casa rodejada d'aigua, una mena d'illa que fa palès el seu aïllament. Els dos vells van vestits d'una forma en certa manera grotesca per la seva edat; ella amb una mena de faldillota i ell de calça curta i samarreta imperi. Es graten i maten mosquits. Al escenari no hi ha res més que dues cadires. Hem entrat en un món irreal, però veiem que la parella viu en un cert neguit, doncs aquella nit esperen una pila d'invitats, el bo i millor de la societat, "tots els savis, tots els hisendats" perquè ell, el Vell, els ha de transmetre el seu missatge, la veritat absoluta, però no parlarà ell, sinó un orador professional que per això ha contractat. Tot aquest diàleg transcorre amb una prosopopeia, una calma que es veurà alterada sobtadament per l'arribada dels convidats, imaginaris perquè no ve ningú. No paren de trucar al timbre i el Vell els va rebent mentre la Vella atrafegada va portant cadires, que naturalment romandran buides, perquè els convidats no existeixen, són fantasmes, autèntics éssers del "no res" —Heidegger, Sartre...—.

No m'extenc més en l'obra que ja és prou coneguda. El que si val la pena ressaltar és l'actuació de la parella Miriam Alamany i Carles Martínez. Interpretar Ionesco no és fàcil; trobar la mida justa d'histrionisme en aquest teatre absurd —tot i que menys absurd del que sembla a primera vista—, o teatre dels somnis o fantàstic, com deia l'autor. Penso que la directora Glòria Baleñà ha trobat la mida justa perquè la parella d'actors tragués el millor d'ells mateixos en aquesta farsa tràgica. Miriam Alamany broda el paper de la dona que admira al seu marit: "hauries pogut ser Mariner en cap, Ebenista en cap, Rei en cap...", li diu. Per la seva part Carles Martínez, usant aquell registre tan seu que no saps si està aquí o a la lluna li dona les rèpliques exactes en un to retòric molt adequat a l'obra.

La traducció de la peça és de Joan Tarrida i asseguraria que és excel·lent; l'escenografia i il·luminació  a càrrec d'Alberto Merino i Gerard Orobitg en el punt exacte. No és fàcil deixar la sala buida i omplir-la de cadires sense que sembli un puto magatzem.

Bona nit de teatre a l'Akadèmia. Llàstima que era dijous i el Barça es veu que jugava un campionat de pilota molt important i això dona pel sac a qualsevol acte cultural i per això érem pocs espectadors. Espero que en dies "normals" això canviï. Jo us aconsello que hi aneu i us doneu un bany del teatre d'aquest home que va ser pare d'una petita (o gran) revolució.

P.D. L'orador que havia de donar la conferència a casa dels Vells, era mut. Cagumdena, coses de Ionesco.

Rinoceront

RINOCERONT

(al Teatre Lliure de Montjuic)

Segons m’ha comentat un amic quan sortíem de veure questa peça, Emmanuel Demarcy-Mota, el responsable de l’obra en cartell, ha dit en una entrevista que per aquesta posada en escena ha forçat als actors a utilitzar la dicció típica amb cantarella de la Comédie Française. Si hagués sentit la conversa (era a la ràdio?) no hauria anat a veure l’obra. No m’agrada aquest estil excepte en els Molière que fan a França, especialment a La Comédie.

Dit això, ja puc confessar que aquest Rinoceront m’ha avorrit, i l’he trobat tediós malgrat la magnífica posada en escena i als extraordinaris moviments coreogràfics dels actors, ambdues coses a un nivell altíssim. El vestuari correcte i adequat a la orientació que s’ha donat a l’obra, i l’ambient sonor —música i sorolls— bons de veritat.

Que ha fallat? Per a mi la dicció, aquella manera de fer que en castellà en diuen cansina i que al català podríem traduir per lenta i pesada, i també la il·luminació excessivament fosca i que ens ha obligat a forçar la vista, un treball afegit a la dificultat que la peça era parlada en francès.

L’obra és una vella coneguda del teatre de Ionesco, una peça dura i implacable que s’inspira en el naixement d’un estat feixista a la Romania dels anys 30, però que —merda!— tornem a tenir tots massa a prop. A la ciutat de l’acció, on no tot són flors i violes, els ciutadans es van convertint en rinoceronts: per peresa? conformisme?... Tots menys un, el que semblava més feble, amb tendències a l’alcoholisme. L’obra com he dit és cruel, tot i així te els seus tocs d’absurd sense els quals no seria un Ionesco. No em puc estar de reproduir un breu diàleg del primer acte.

El senyor Lògic li diu al senyor Gran: aquí te un silogisme exemplar. El gat te quatre potes. Isidor i Fricot tenen quatre potes, per tant Isidor i Fricot són gats. El senyor Gran al senyor Lògic: el meu gos també te quatre potes. El senyor Lògic contundent al senyor Gran: aleshores és un gat.

I és que Ionesco quan fa de Ionesco és molt Ionesco. Tornant al dia d’avui, la Fabià Puigserver només mig plena —o mig buida, a escollir depenent de si s’és optimista o pessimista— i una part del públic a aplaudit amb ganes; l’altra una mica fred. Només estem a la meitat, però em temo que aquest Grec, en quant a teatre va una pèl coix.