THE BOOK OF MORMON
(al Prince of Wales Theatre de Londres)
Imagineu-vos
que s'ajunten els dos creadors de South
Park, Matt Stone i Trey Parker, i pel camí se n'hi afegeix un altra: Robert
López, un dels dos responsables de Avenue
Q, i que s'han trobat per crear un musical. Segurament pensareu que no ho
han fet per portar al teatre la vida de Santa Teresa de Jesús, i no us equivocareu...
però una mica sí. Sona una veu en off
que diu "al gra". D'acord.
Es
van ajuntar per escriure el llibre, les lletres i la partitura d'un musical que
està arrasant allà on el fan: The Book Of
Mormon, una obra desmadrada (paraula no normativa), divertida, descollonant
(una altra)... busqueu adjectius en "d". Els mormons són els seguidors
de Joseph Smith, fundador d'aquesta... religió, i tot es basa en el que diu El
Llibre Mormó. Aquesta creença, a més, té la mania d'escampar missioners pel món
per difondre les seves idees, "la paraula".
Doncs
ja ho tenim, aquests "pàjarus" han muntat una història on es rifen de Déu i sa mare; bé, la mare no que no hi surt, però Déu sí, i amb túnica blanca
il·luminada per dins, que només li faltava el triangle amb un ull damunt el cap
com el Dios Mio del dibuixant José
Luis Martín. Han rebut canya Jesús, algú arcàngel, el fundador de la religió, els
missioners i fins i tot els guerrillers d'Uganda, perquè després d'una escena
inicial on es representa l'entrenament d'aquest propagadors de la religió, a un
parell d'ells els envien a aquest país africà, i ja la tenim muntada.
La
peça, en tots els seus aspectes és brillant, no m'estranya que hagi obtingut
una pila de premis, començant per la història, que és molt bona pel fet de que
no respecta res —als que em coneixen, saben que això m'encanta—, molt South Park. La música és realment fantàstica,
molt adequada a cada moment del que expliquen, però sense tallar-se ni un pèl i
quan els sembla que s'han de passar, doncs ho fan i posen a vuit missioners
lloant a Déu i marcant-se un ball de claqué digne de Gene Kelly, i sense
despentinar-se. A més es prenen en conya el que fan contínuament. Hi ha una escena
en que un dels missioners es veu a l'infern on els dimonis van vestits de lluentons
(vermells naturalment) portant forques com en els Pastorets i de sobte no se
sap d'on treuen uns barrets de copa i imiten al Fred Astaire fent servir les forques
com el bastó típic que portava sempre el ballarí esprimatxat; mentrestant a
Hitler li fan una fel·lació i a un altra personatge que no he identificat
l'estan sodomitzant, el més normal del món.
Una
altra escena en que el teatre s'enfonsava ha estat quan al missioner
protagonista els guerrillers ugandesos li ha fotut físicament el llibre mormó
pel cul. Això no s'ha vist, però sí el xicot de genolls sobre un llit d'hospital,
en posició curiosa, el cul em pompa, i el doctor mostrant la projecció d'una radiografia
on es veia clarament el llibre entaforat al recte. Incredible, unbelievable deia el metge sorprès davant la ganyota de
dolor del missioner, que a continuació hem pogut veure caminant "estrany"
portant el llibre dins una bossa de plàstic com les dels aeroports.
M'aturo
perquè no acabaria. L'únic problema de les persones com jo que no dominem
l'anglès, és que està plena d'acudits, i per entendre'ls s'ha de conèixer molt
la llengua, els idioms i les frases
fetes, quasi res... Tot i així, jo m'ho he passat de conya, i és un espectacle
que recomanaria a tothom. Més de vint actors d'una qualitat notable com a
intèrprets, cantants i ballarins, dotzena de professionals al fossat fent que
la música soni com a de sonar, i un vestuari, il·luminació, escenografia i moviment
escènic notables... doncs com deia l'Eugenio, que hay alguien más? Avui l'he endevinat i per això mentre escric
aquesta ressenya m'estic premiant amb un whisky, i si fa falta me'n posaré un
altra, que cony, que són quatre dies.
