PLUJA CONSTANT
Per començar diré que és una obra que cap aficionat al teatre s’hauria de perdre: ben escrita, ben dirigida i ben interpretada. Es pot demanar més?Del senyor Keith Huff no li coneixia res, però crec que ha construit una obra (que juraria està molt ben traduïda) particularment difícil, un text amb unes situacions que constantment voregen l’excés, sempre al límit però que mai cauen en la desmesura. Els dos personatges (és la història d’una amistat) estan fent dos monòlegs, però la interacció, ajudada per la excel·lent il·luminació de Albert Faura, és interessantíssima i molt aconseguida. A tot això hi col·labora la posada en escena, l’escenari buit fins el fons,ensenyant els budells, amb només una taula, dues cadires i l’arxivador metàl·lic, el famós arxivador on tots els polis del món amaguen l’ampolla de bourbon: bravo pel Sebastià Brossa. En quant al text, sembla mentida que de un llenguatge tan groller i unes situacions tan extremes i bèsties en puguin sorgir moments de tendresa i sinceritat. Una altra cosa interessant és el plantejament que s’ha fet trencant amb “la quarta paret”. Hi va haver moments on em va semblar que aquells dos perdedors m’estaven explicant els seus problemes a mi, només a mi, espectador de la primera fila. El Pau Miró l’ha dirigida molt bé i m’imagino que no deu ser fàcil contenir al Joel Joan; tan ell com el Pere Ponce estan magnífics. La Villarroel no estava plena del tot, llàstima, però pels temps que corren, Déu n’hi dó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada