L'ENIGMA DI LEA

L'ENIGMA DI LEA

(al Gran Teatre del Liceu)

          Aplaudeixo amb dues mans (no en tinc més) que el Gran Teatre del Liceu produeixi òperes noves. Si són catalanes encara aplaudeixo més. No sé qui va dir allò de renovarse o morir, però penso que tenia raó; anar vivint a base de programar I Puritani, Rigoletto, Carmen i algun Wagner, per citar alguns exemples, penso que és morir lentament. A les novetats els hi dono molt de valor perquè sé que produir una òpera nova de soca arrel és molt car i treure-li rendiment "exportant-la" no és fàcil.

          Dit això començo per dir el que no m'ha agradat de l'Enigma Di Lea, estrenada ahir en première mondiale. D'entrada que una òpera catalana escrita per catalans la facin en italià... però no del tot, perquè el cor canta en català, que vols que et digui... Ja sé que els espectadors parlem i entenem sobradament les dues llengües, som gent molt culta nosaltres, però... És norma acceptada mundialment que les òperes es canten en l'idioma original, amb l'excepció molt british del ENO (English national Opera, no confondre amb la RHO). Aleshores em costa d'entendre aquest mix que em vist avui al teatre de la Rambla.

Parlant exclusivament dels aspectes teatrals, hi he trobat alguns defectes: el text m'ha semblat excessivament retòric, escudellant en una mitologia inexistent o desconeguda per a nosaltres, i sóc conscient que aquesta afirmació xoca frontalment amb la idea que exposo al principi de renovar, però les arrels culturals mai les hem d'oblidar i nosaltres som fills de la mitologia grega i més endavant (gràcies a Wagner) una mica de la nòrdica. Doncs ignoro per què, però jo no he entrat en aquesta problemàtica que ha plantejat Argullol en la seva història.

          Musical i estèticament per a mi la funció ha tingut dues parts molt diferenciades: els dos primers actes i el tercer. En els dos primers hi he trobat un excés de dramatisme, amb frases molt difícils d'executar, tan per als solistes com per a la orquestra, parts que t'estripaven l'ànima utilitzant tota mena de recursos, parts en tessitures molt altes que necessitaven un tipus de cant esgargamellat... que mai resolia, i per tant contínuament et deixava penjat, rarament anava a buscar el repòs d'acabar en la tònica.

I aleshores s'ha produït el miracle al entrar a la tercera part, Lea i Ram s'han trobat, han callat els cants estripats, desesperats i hem escoltat una música deliciosa; han aparegut uns ballarins que ens han transportat a un món sense tensions i hem viscut un mena de reconciliació que ens ha portat (al menys a mi) pau, i afegiré que bona falta em feia.

          Carme Portacelli s'ha encarregat de la direcció escènica que m'ha semblat correcte, Paco Azorín de l'escenografia que no m'ha convençut per un excés de videografia i gàbies que entraven i sortien que no m'ha portat allà on pretenia conduir-me (suposo). Vestuari d'Antonio Belart molt bo en general i la cirereta: les coreografies i moviment escènic de Ferran Carvajal, nota altíssima; per a mi el salvament de la nit.

          En quant a les execucions musicals destacaré el cor dirigit per Conxita Garcia que m'ha semblat potent i molt ben conjuntat. De la resta no em veig en cor d'opinar perquè com he dit abans, no hi he acabat d'entrar.

          Acabo tornant a aplaudir la iniciativa del Liceu arriscant-se a produir òperes contemporànies i trencadores.