NIT DE SANT JOAN
(Crítica de teatre)
Vull començar dient que he anat a veure aquest espectacle amb un cul així (gest de la mà amb l’índex i el polze tancats fent rodona), però tambè cariño pel que ha representat aquesta obra en els musicals de que s’han fet a Barcelona. Vint-i-vuit anys son molts anys i no passen en va. Dit això anem a la crítica.
El primer número és esgarrifós, la història dolenta o mal explicada, i els actors fent un xivarri considerable, parlant i cantant a crits. Si no hagués estat a la fila 1 hauria marxat. Després la cosa ha començat a millorar amb una progressió ascendent fins a arribar a alguns números francament bons, com la conversa dels dos hippies-marxistes-progressistes. Els actors canten i ballen sense massa exigències, al estil Dagoll Dagom, diguem que correctes. La escenografia està bé, amb un terra inclinat cap el públic que fa un efecte molt agradable, al fons una cortina de lluentons en semicercle i la resta a càrrec de la il·luminació, bé.
La música és la que és, kitsh, però les cançons del Sisa ja eren kitsh fa trenta anys. La orquestra molt bona amb arranjaments actuals i molt bona sonoritat.
En realitat no solament la música és kitsh, tot l’espectacle ho és, però això ja ho sabíem. En fi, em veig incapacitat de ser més objectiu ja que la nostàlgia dels que la vam veure quan la van estrenar pesa molt. Jo estic content de haver-hi anat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada