EL BESO DE LA MUJER ARAÑA
(al Teatre Buenos Aires, de Buenos Aires)
Manuel Puig, malgrat el seu
cognom català és un escriptor argentí que hauríem d’incloure en la generació
del Boom Sudamericà. Va escriure algunes novel·les que van fer ferça rebombori,
com Boquitas Pintadas, Pubis Angelical o El Beso de la Mujer Araña.
Recordo perfectament quan el meu llibreter de capçalera (tenir llibreter de
capçalera és tan important com tenir metge de família) em subministrava obres d’aquesta
generació imprescindible.
Avui hem vist una adaptació teatral de El
Beso de la Mujer Araña, adaptació i direcció de Valeria Ambrosio que no sé
qui és. Si heu llegit la novel·la i us ha semblat dura, al teatre la peça ho és
molt més per culpa de la posada en escena.
Una presó a Argentina, els anys de plom
(com dirien els italians). A la cel·la dos presos, un comunista convençut i un
homosexual tancat per corrupció de menors. Aparentment tots dos semblen bones
persones, tot i que em costa molt d’imaginar que un homosexual corruptor de
menors pugui ser bona persona. El dissident polític és un il·luminat, dels que
pensen que amb la seva bona voluntat poden canviar el món, un món dominat per
militars, que és sinònim d’escòria del món.
A l’homosexual la direcció de la presó el
pressiona perquè faci cantar al dissident sota la promesa d’alliberament. Els
de dalt sempre pressionant als de baix, i consti que continua fent-me fàstic un
corruptor de menors; tinc néts i m’esgarrifa pensar en un depredador d’aquest
estil.
Com he dit abans l’obra és dura per la
temàtica, però la posada en escena l’hi ha fet més. Una cel·la petita, dos
llits, brutícia, poca o nul·la intimitat, wàter a la mateixa habitació, possiblement
polls o altres aràcnids, l’homosexual s’ofereis a rentar al company, l’altre no
vol que el toqui per la seva homosexualitat... Jo ho vaig veure com un infern.
El Teatro Buenos Aires, està al
primer pis d’un bar tirant a “cutre” del l’Avenida Corrientes, carrer
famós pel tango que deia Corrientes, tres, cuatro, ocho, segundo piso
ascensor... lletra de A Media Luz que cantava Carlos Gardel.
No ens emocionem, és un carrer similar a Les Rambles de Barcelona, seria
fantàstic, però avui és un lloc tipus parc temàtic, amb restaurants dolents d’aquells
que mostren el menjar a base de fotos i, això sí, amb molts teatres.
La sala no és massa bona, amb cadires (no
butaques) i amb la primera part massa plana, a partir de la meitat hi ha un escalonament.
És petita (això és bo) però tenen un aire acondicionat de merda que fa un
xivarrin força desagradable. Fa uns dies ja hi vam veure una altra obra que ni
penso ressenyar per infumable, i els vaig advertir del soroll de les màquines
de fer fred. No m’han fet cas.
Conclusió, El Beso... és una obra
molt interessant, anguniosa, que a mi m’ha tocat i m’ha fet pensar en els nostres presos polítics.
Un dels personatges és un pres polític, i no hem d’oblidar que la obra va estar
prohibida a Argentina molts anys. Sé que les condicions de les presons catalanes
són molt diferents a les argentines de l’època, però els presos estan presos i
no puc deixar e pensar qui els ha tancat: els fills de puta dels jutges
espanyols, i amb això no vull dir que tots els jutges espanyols siguin uns
filla de la gran puta, però els que tinc en el meu pensament sí.
Q
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada