2 de març 2020

EL BESO DE LA MUJER ARAÑA

EL BESO DE LA MUJER ARAÑA
(al Teatre Buenos Aires, de Buenos Aires)




Manuel Puig, malgrat el seu cognom català és un escriptor argentí que hauríem d’incloure en la generació del Boom Sudamericà. Va escriure algunes novel·les que van fer ferça rebombori, com Boquitas Pintadas, Pubis Angelical o El Beso de la Mujer Araña. Recordo perfectament quan el meu llibreter de capçalera (tenir llibreter de capçalera és tan important com tenir metge de família) em subministrava obres d’aquesta generació imprescindible.
Avui hem vist una adaptació teatral de El Beso de la Mujer Araña, adaptació i direcció de Valeria Ambrosio que no sé qui és. Si heu llegit la novel·la i us ha semblat dura, al teatre la peça ho és molt més per culpa de la posada en escena.
Una presó a Argentina, els anys de plom (com dirien els italians). A la cel·la dos presos, un comunista convençut i un homosexual tancat per corrupció de menors. Aparentment tots dos semblen bones persones, tot i que em costa molt d’imaginar que un homosexual corruptor de menors pugui ser bona persona. El dissident polític és un il·luminat, dels que pensen que amb la seva bona voluntat poden canviar el món, un món dominat per militars, que és sinònim d’escòria del món.
A l’homosexual la direcció de la presó el pressiona perquè faci cantar al dissident sota la promesa d’alliberament. Els de dalt sempre pressionant als de baix, i consti que continua fent-me fàstic un corruptor de menors; tinc néts i m’esgarrifa pensar en un depredador d’aquest estil.
Com he dit abans l’obra és dura per la temàtica, però la posada en escena l’hi ha fet més. Una cel·la petita, dos llits, brutícia, poca o nul·la intimitat, wàter a la mateixa habitació, possiblement polls o altres aràcnids, l’homosexual s’ofereis a rentar al company, l’altre no vol que el toqui per la seva homosexualitat... Jo ho vaig veure com un infern.
El Teatro Buenos Aires, està al primer pis d’un bar tirant a “cutre” del l’Avenida Corrientes, carrer famós pel tango que deia Corrientes, tres, cuatro, ocho, segundo piso ascensor... lletra de  A Media Luz que cantava Carlos Gardel. No ens emocionem, és un carrer similar a Les Rambles de Barcelona, seria fantàstic, però avui és un lloc tipus parc temàtic, amb restaurants dolents d’aquells que mostren el menjar a base de fotos i, això sí, amb molts teatres.
La sala no és massa bona, amb cadires (no butaques) i amb la primera part massa plana, a partir de la meitat hi ha un escalonament. És petita (això és bo) però tenen un aire acondicionat de merda que fa un xivarrin força desagradable. Fa uns dies ja hi vam veure una altra obra que ni penso ressenyar per infumable, i els vaig advertir del soroll de les màquines de fer fred. No m’han fet cas.
Conclusió, El Beso... és una obra molt interessant, anguniosa, que a mi m’ha tocat  i m’ha fet pensar en els nostres presos polítics. Un dels personatges és un pres polític, i no hem d’oblidar que la obra va estar prohibida a Argentina molts anys. Sé que les condicions de les presons catalanes són molt diferents a les argentines de l’època, però els presos estan presos i no puc deixar e pensar qui els ha tancat: els fills de puta dels jutges espanyols, i amb això no vull dir que tots els jutges espanyols siguin uns filla de la gran puta, però els que tinc en el meu pensament sí.
Q                                                  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada