blocdenkbrota

CARTA BLANCA

(al Teatre Lliure de Gràcia)

          Avui he anat a veure un assaig obert sense saber què anava a veure. La única pista que tenia era la del programa general del Lliure que deia “deixem a les seves mans (per Lluïsa Cunillé) l’elecció d’un petit projecte per al Lliure de Gràcia on ella escollirà el què, amb qui i com”, o sigui res de res.

          L’escenografia, el que hem vist al entrar a la sala, era cinc cadires i quatre faristols, res més. Després de dir-nos educa-dament que escanyéssim els mòbils ha entrat un quartet de corda i una noia abillada amb un vestit i barret molt vistosos. El quartet s’ha arrancat amb un preludi, però la noia estava a tres quarts de quinze i els pobres músics l’han hagut de repetir i repetir, fins que ella ha baixat dels núvols i s’ha posat a cantar.

          I així ha continuat la cosa, explicant històries i principalment cantant cuplets en català i en castellà, jo diria recollits d’aquí i d’allà. El músics, una noia i tres nois, boníssims, també participaven en la conya. La cantant amb gran domini de la veu, de la mímica i fins i tot del cabaret, un excel·lent: ha cantat, des de flamenc fins a chanson, ha fet veure que es despullava, s’ha passejat entre el públic... Per un moment he tancat els ulls i m’ha semblat que estava al Llantiol.

          Conclusió, és un espectacle menor, ni Ibsen ni Williams, però refrescant i divertit. Tothom ha aplaudit molt. Al ser un assaig no sortien a saludar, però els hem fet sortir.

          P.D. A pocs minuts d’haver començat l’espectacle, s’han encès els llums i una regidora ens ha demanat que abandonéssim urgentment la sala, que hi havia una emergència i hem estat una estona al carrer públic, músics i soprano mentre sonava una sirena, però no ha estat res. Era un simulacre, que es veu que de tan en tant n’han de fer un, però tothom s’ha pensat que formava part de l’espectacle.