blocdenkbrota

EMPRENYAT

(Opinió)

     Ara em començo a emprenyar jo i si us plau, no em confongueu amb un indignat perquè sóc un emprenyat i el que és més fort és que m’emprenyo amb els indignats.

     Avui he llegit a la premsa una llista amb les reivindicacions d’aquest col·lectiu: me n’ha caigut un per cada camal! He estat a punt de fer un repàs punt per punt aquí mateix, però no ho faré perquè seria llarg i pesat;  només diré que és una llista de vuit apartats que sembla escrita per un col·legial d’ESO, però repetidor. Exigir sense argumentar com es pot arribar als punts exigits és tocar el bombo. Només com a exemple, en laboral, voler solucionar el problema de l’atur demanant més dies d’indemnització quan et foten al carrer, en contes de mesures de competitivitat i productivitat. Fa riure per no plorar, i així podríem continuar…

     Però si el que han dit m’ha fet dibuixar un somriure amarg mentre pensava ”quina colla d’assemblearis”, és el que no han dit que m’ha fet emprenyar. Ningú ha piulat per parlar de la obscenitat dels contractes milionaris en euros dels esportistes dits d’elite, o sigui futbol. Com venen i revenen jugadors com si fossin esclaus o putes, cobrant comissions els d’aquí i els d’allà com ho farien els sues proxenetes. Res han dit d’aquestes entitats anomenades clubs que devent el que no pensen ni podran pagar mai, obtenen crèdits d’unes entitats financeres que neguen petites xifres a pimes i autònoms que necessiten avalar les seves compres per continuar treballant, movent la roda, cotitzant i, de vegades, miracle, contractant personal.

     No. D’això els indignats no en parlen i no ho inclouen als vuit punts, aquesta mena de decàleg que s’ha quedat curt. I com és que no en parlen? Exactament no ho sé, jo no he estat a cap assemblea, però m’imagino que la resposta és perquè són uns cagats que no tenen el valor de tocar allò que fa por tocar. Panem et circenses, va deixar escrit Juvenal a la seva Sàtira X. Segurament els indignats són revolucionaris de lletres que van estudiar els clàssics, activistes d’aquells que saben que el dia de partit no s’ha de convocar “mani”, perquè a més de que no hi va ni déu, no es podrien escarxofar davant la tele de plasma amb unes birretes a mà per animar als seus jugadors, aquells cracks que cobren amb els calés que un banc o caixa ja mai podrà deixar a un pobre emprenedor, perquè, desenganyem-nos, la pasta del rescat no dóna per a tot.