31 d’ag. 2011

AQUÍ AMANECE DE NOCHE
(a La Villarroel)







Aquest és un espectacle inclòs en el Dansalona, o sigui que és una representació de dansa però que explica, o intenta explicar, una història.
El decorat ens situa en l’exterior d’un motel i per la desmanegada furgoneta que hi ha estacionada, una pick-up de la marca Ford, deduïm que estem als EEUU. Els cinc personatges que s’entrecreuen en el relat-dansa són la propietària, el mecànic, la corista o potser estudiant de cant i el matrimoni passavolant.
No és una mala idea (la meva àvia deia que de bones idees l’infern m’és ple; o potser era el cel... o potser era de bones intencions... pobreta, ja no li puc preguntar) Continuem. La idea és bona i els ballarins també son bons, tot i que pel meu gust abusen d’un estil de dansa acrobàtica, però això ja és culpa de la coreògrafa. Falla una mica el fil conductor, ja que al final la cosa acaba en una història de vampirs, però el que m’ha semblat que ha fallat de veritat és la música.
La música, gravada, ha començat amb els típics temes estandard americans dels anys quaranta i fins i tot anteriors, però mal enfilats l’un amb l’altra. Més endavant s’hi ha inclòs altre música que per a mi grinyolava una miqueta; alguns temes sonaven a Fellinians, com si fossin d’en Nino Rota.
En fi, pel meu gust un espectacle no massa rodó. La Villarroel amb una mica menys de mitja entrada, però val a dir que encara estem al mes d’Agost i el personal que ja ha arribat a casa encara s’està llepant les ferides, vull dir la Visa. Sí que diré que el què funciona molt malament és el bar de la sala. Els entrepans estan dins el preu mitjà d’altres teatres, però la qualitat és infernal, quasi inhumana. Avui l’entrepà de pernil estava fet amb un tros de baguette industrial, però de fàbrica dolenta, sense sucar amb tomàquet, ni mantega, ni... ni caritat i el pernil no era de recebo ni de recibo. Em sap greu, però m’ha sortit una crítica gastronòmica.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada