7 de set. 2011

LLUM DE GUÀRDIA
(al Romea)






Si us ho voleu passar bé, aneu al Romea a veure aquesta obra firmada a mitges per Sergi Pompermayer i el propi Julio Manrique, o potser seria millor dir a “novenes”, ja que hi hauríem d’afegir els set actors, que també hi ha participat.
L’obra comença amb una roda de premsa una mica particular, l’acte de presentació d’una nova producció que s’estrenarà al Romea i es dirà Xirgu, que mai es farà perquè un incendi destrueix el teatre. Director i companyia es dispersen i cadascú afronta la vida amb més o menys (menys que més) sort. Al cap de set anys el Romea encara està per reconstruir. Mentrestant passen moltes coses i casualment es van retrobant uns i altres.
Estem davant d’una peça que no passarà a la història, entre altres coses perquè és molt “local” i possiblement d’aquí a molts anys, fora del context actual, ni s’entendrà, però avui ha funcionat molt bé. Possiblement faci falta ajustar força detalls perquè sembla mentida la pila de coses que hi ha fet cabre en vuitanta minuts, però el conjunt t’atrapa i a més és una obra molt divertida i això, en els temps que corren, s’agraeix.
Vestuari i il·luminació correctes. Les projeccions estan molt bé perquè il·lustren i no fan gens de nosa però el que destaca son els actors. Gran treball de tots ells, perfecte equilibri, sense destacar un per sobre de l’altra (cosa que jo sempre agraeixo) o sigui que un excel·lent per Julio Manrique, entre altres coses perquè es palpava el bon rotllo que hi havia entre tots ells i no és cap secret que un bon ambient millora les coses. Fet a tenir en compte és l’encert, o la humilitat, d’incorporar la figura del coreògraf o l’expert en moviment escènic: altre vegada un Ferran Carvajal en estat de gràcia, que sortosament veiem molt en aquesta feina últimament.
No us la perdeu, us sabrà greu. El Romea (que al final no s’ha incendiat) estava quasi ple; només hi havia buides vint o trenta de les millors butaques, però com que era nit d’estrena deuen haver fallat els de sempre, els que les reben de regal i no tenen ni la delicadesa de donar-les als seus xofers i altre personal subaltern. Els que hem pagat, hem aplaudit de tot cor i hem fet sortir als actors quatre o cinc vegades a saludar.

P.D. Heu vist una peli de l’any 1993 titolada Short Cuts (aquí Vidas Cruzadas) de Robert Altman? Sense tenir res a veure, m’hi ha fet pensar. Aquí també hi ha la tira d’encreuaments. Excel·lent pel·lícula, per cert.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada