Hamlet

HAMLET

(al Teatre Goldoni de Venècia)

Thomas Ostermeier és un dels directors més coneguts del panorama teatral europeu i la Schaubühne de Berlín, la sala de la que n’és director, d’un prestigi inqüestionable. Shakespeare és, per la seva banda, un autor del que quasi sobren els comentaris i Hamlet una de les seves obres més conegudes. Amb aquests elements molts esperàvem una nit memorable, però per a mi, i molts altres, no ho va ser.

En el primer acte d’aquesta adaptació, la acció no passa en els merlets del castell de Elsinor durant un relleu de guàrdia en que un dels soldats diu que ha vist el fantasma del pare de Hamlet, rei assassinat per el seu germà Claudi, sinó en l’enterrament del rei. L’escenografia, tètrica, i molt ben (per poc) il·luminada, en un escenari inclinat ple de terra amb el taüt damunt del sot aguantat per dues fustes. Bon començament! al rei mort encara l’han d’enterrar, i el dol el presideixen la reina Gertrudis i l’assassí Claudi, de bracet.

A partir d’aquí la cosa s’embolica i a l’hora de baixar la caixa al clot, l’enterramorts comença a fer el ruc i a relliscar i caure dins el sot com si filméssin una seqüència de slapstick. El taüt cau parcialment i es queda de l’inrevés i... Si això sembla exagerat, no havíem vist res. Dues hores i mitja de sortides de to i reiteracions, amb un Hamlet tirant-se pets i ventant-los amb les mans cap al públic i altres frivolitats, com avançar-se fins a mig pati de butaques passant per damunt els respatllers, aturar-se, descordar-se la bragueta i treu-re’s la titola. L’espectador que estava just sota seu, acollonit. Jo em vaig pensar que se li pixava al damunt.

En fi, els que érem al Teatro Goldoni sempre podrem dir que vam veure un Hamlet que va usar i abusar de les projeccions i que no es feia el boig; ara bé, el que es feia no ho vaig poder esbrinar. Pocs aplaudiments.