Venècia

VENÈCIA

(Opinió)

Venècia és una ciutat que sempre fascina per la seva bellesa. Difícilment es pot trobar un lloc on s’hi concentri tanta qualitat d’arquitectura, carrers tan intrincats i pintorescos, quantitat de museus i qualitat dels seus continguts. Tintoretto, Veronese, Tiziano, fins i tot sembla que n’has de trobar al rebedor de les cases... Si a això hi afegim que en comptes d’avingudes té canals i en lloc de cotxes canoes, vaporettos i gòndoles, ja tenim la ciutat somniada.

Què li falta a Venècia? Res, no li falta res, el problema és què li sobra i li sobra gent. El perill que te aquesta ciutat és que es converteixi en un parc temàtic tipus Disney. El dimecres passat em va dir un venecià que treballa en turisme que hi havia atracats deu vaixells de creuer, cosa que vol dir descarregar damunt el seu empedrat entre trenta i cinquanta mil persones de cop, totes amb les seves enganxines amb el color del barco i una altra amb el número del guia que han de seguir, el que porta un paraigua aixecat perquè no es perdi ningú.

Darrera aquesta afluència de gent la ciutat s’ha convertit en una de les més cares d’Europa i com a conseqüència la gent jove ha de marxar a viure més enllà, a Mestre o altres ciutats de la terra ferma. Resultat: a partir del vespre és una ciutat morta. A les 10 de la nit fa pena veure la Piazza San Marco buida, amb l’orquestrina del Florian tocant per a ningú, cosa que no m’estranya ja que un cafè val 9€ més 7,5€ de posar el cul a la cadira, total 16,5€ (si aneu més persones els 7,5 es poden repartir).

Una altra cosa que he constatat és que poca gent sabia massa de la Biennale de teatre. Si algú et preguntava que hi feies a Venècia i contestaves que hi eres per la Biennale, et deien “ah sí, és veritat que ara fan la de teatre”. A Venècia la que conta és la de cine per l’afegit de glamour, catifa vermella i artistes coneguts, i ho sé de primera mà perquè tinc un cosí que és crític de cinema i se n’ha fet tips d’anar-hi.

Dit tot això, d’espectacles teatrals n’he trobat de molt bons fins a dolents, intentaré fer-ne la crítica dels que he vist. La organització caòtica, alla italiana, amb retards de mitja hora llarga, sense parlar del primer dia, que al recollir les entrades se’ls van penjar els ordinadors. Tot i això, jo que sóc un enamorat d’Itàlia, els hi perdono perquè saben gestionar els merders amb una mena de simpatia i fent veure que la culpa és dels demés. La famosa frase de “piove, porco governo”.