La costa de la utopia

LA COSTA DE LA UTOPIA

(al Teatre Lliure de Montjuic)

Quan el 1516 Tomas Moro va escriure Utopia, es va inventar aquest mot per batejar aquest lloc impossible, o sigui un un “no-lloc”. Prop de 500 anys després Tom Stoppard l'ha utilitzat per batejar aquesta trilogia quasi inabastable que ahir (anava a dir ahir nit, però va ser ahir quasi sencer) vam veure al Teatre Lliure de Montjuic.

És una obra difícil i complicada, d’una extensió inusual i amb una quantitat de personatges poc comuna; la versió que ens va oferir la companyia del Teatre Rus Acadèmic de la Joventut és per treure’s el barret.

Consta de tres parts anomenades Viatge, Naufragi i Salvament. Comença a la finca dels Bakunin al 1833, a la casa del pare del anarquista, on es respira un ambient txehovià molt ben dibuixat: “500 ànimes tinc al meu càrrec” diu el pare referint-se als serfs que te a la finca, però el protagonisme de seguida es deriva cap a Aleksandr Herzen, l’ideòleg de la revolució camperola. L’obra acaba a la dècada del 1860.

Els personatges, tots reals, els esmentats, Marx, Turgenev, Ledru-Rollin, Blanc i un llarg etcètera de polonesos i russos, tots exiliats, vivien escampats per Europa. A la meva manera de veure, desmitifica els personatges, ja que aquests revolucionaris russos eren tots fills de casa bona acostumats i vivint en el luxe i els que no tenien fortuna vivien a compte dels altres.

La obra és fascinant. El que primer destaca és la posada en escena: damunt una tarima inclinada d’una profunditat impressionant, es van desenvolupant els diferents escenaris on passa l’obra, i en són molts i es van succeint amb una velocitat vertiginosa. Hi ha una mena de cor grec composat per moltíssimes persones que és l’encarregat de donar l’ambient de cada moment (els criats de la finca, el poble en la revolució francesa del 1848...) i aquest mateix cor és l’encarregat de fer els canvis de mobiliari i parament divers, amb una agilitat i unes coreografies dignes de Balanchine.

Una il·luminació perfecte s’encarrega de la resta, de donar l’ambient necessari a cada escena. El vestuari és una altra cosa a admirar, acuradíssim. El dels homes contingut, com es correspon a l’època, però el de les dones i els nens realment meravellós, des de les sabates fins els barrets.

Només queda parlar dels actors, quasi res. Si aquest és el Teatre Rus Acadèmic de la Joventut, quan sigui grans seran la pera. Bromes apart, costa veure un conjunt tan gran (potser eren quaranta o cinquanta) i tan bo. Aquí, sens dubte, s’hi veu la mà d’un director que es diu Aleksei Borodin, que jo no coneixia de res i que a partir d’ara en recordaré el seu nom.

La sala plena a rebentar i gran ovació final per a recompensar als artistes. Nit fantàstica de teatre, per a recordar. Vam entrar a les quatre de la tarda per sortir a les dues de la matinada, però a mi em va passar el temps en una bufada.