TRAGÈDIES ROMANES
(al Teatre Lliure de Montjuic)
Hi ha muntatges que només es
poden fer en teatres grans i quasi sempre públics, ja que no són comercials. Penso
que Tragèdies Romanes és un d’ells. El que ens han ofert avui Toneelgroep d’Amsterdam
sota la direcció de Ivo van Hove, tres
Shakespeares “romans” com Coriolà, Juli Cèsar i Antoni i Cleopatra, d’una
tacada és molta xixa, quasi sis hores d’espectacle i en neerlandès, això sí,
subtitulat en català, molt bé per cert, doncs estava doblement subtitulat. Per
un cantó el doblatge del diàleg i en una pantalla apart aclariments històrics puntuals,
com el moment en que passava l’acció, o l’edat dels personatges. Un encert.
Només d’entrar a la Fabià
Puigserver l’espectador ja rebia un fort impacte gràcies a l’escenografia, d’aquelles
de carregar-se unes quantes files per fer l’escenari més gran. Per sort la sala
principal del Lliujre és una joia —la meva àvia diria aquella frase tan xula de
“no sabem el que tenim”— i permet fer una i mil virgueries. A banda i banda de
l’escenari un mig fossat amb dos músics en directe que manejaven la percussió
(potentíssima) i altres elements electrònics que ambientaven l’acció. La resta
de l’escenari —una pila de metres quadrats— amb mobiliari divers, taules,
butaques, zones mig elevades, en fi, un munt d’ambients en un espai obert. A l’esquerra
una secció de maquillatge i perruqueria i una mica de bar i la dreta més bar i
restaurant i alguns ordinadors per connectar-se a internat si algú en tenia
ganes... Us recordo que estic parlant de teatre, no d’una festa rave.
Al entrar se’ns anava
explicant que tot i tenir una butaca numerada, l’obra admetia mobilitat, o
sigui que el públic es podia aixecar i pujar a l’escenari per veure l’obra de
més a prop, o prendre alguna cosa al bar, o sortir al carrer per fumar i tornar
a entrar, canviar de seients... l’únic que no estava permès era emportar-se el
menjar al pati de butaques. Per si algú volia escampar la boira una estona, la
pantalla suplementària advertia de quan passarien les coses més importants, com
per exemple “d’aquí a quinze minuts apunyalaran a juli Cèsar”, cosa molt d’agrair,
ja que si es te una necessitat, un s’organitza per no perdre’s els moments àlgids
de l’acció sense sofrir tensions fisiològiques.
Un altre fet destacable és
la magnífica il·luminació, adequada a la utilització, molt bona, del vídeo i a
la excel·lència dels micròfons inal·làmbrics, sense el quals l’obra no
caminaria. Ambdós elements permetien l’acció compartida al davant i al fons de
l’escenari amb una visió i audició perfectes des de la primera a la última
fila. La utilització sàvia de la tecnologia és el futur per les obres de gran
format.
Vestuari: perfecte, sense
destacar, ja que les tragèdies estaven “ambientades” en l’actualitat, o sigui
que s’han vist moltes americanes i corbates. No podem oblidar que Coriolà, Juli
Cèsar, Marc Antoni... eren dirigents polítics que situats a l’actualitat
vestirien així.
I les actuacions? Demà
continuaré amb la crítica, doncs encara que tard, jo també vaig a dormir i tres
obres de Shakespeare de cop són molta tela. Només un consell: la faran dos dies
més. No us la perdeu. És d’aquells muntatges que es recorden sempre, tipus
2066, La Costa de la Utopia, Master and Marguerita...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada