blocdenkbrota

EL TIPO DE LA TUMBA DE AL LADO

(al Teatre Goya)

—  ¿Has leído algo bueno últimamente?

—   Schopenhauer. ¿Y tú?

—   Guía de la cría de ganado vacuno. Salud, manejo y reproducción.

—  La visión del mundo que tiene Shopenhauer es brutal.

—  Y en la guía vienen unas vacas que ni te cuento.

Així comença la obra que he vist avui al Teatre Goya, i com diu el seu director Josep M Pou no és un diálogo para besugos, parlo de El Tipo de la Tumba de al Lado, una comèdia que s’ha de veure.

Per començar vull aclarir que, encara que ho sembli, Katarina Mazetti, l’autora, no és italiana: és sueca. I a que ve aquest aclariment? Me’n alegro que em faci aquesta pregunta. Doncs perquè sembla que l’autor o autora sigui meridional, per la situació, pel perfil dels personatges... però potser la veiem tan propera perquè l’adaptació (era una novel·la) la va fer un francès i els francesos ja comencen a ser meridionals (no tots però ja sabem que la felicitat completa no existeix).

La parella de la història es coneixen en un cementiri; ella, trenta-set anys, bibliotecària, intel·lectual, davant la tomba del seu marit mort prematurament d’accident, i ell quaranta anys, camperol, primitiu, davant la de la seva mare que l’ha deixat sol davant l’explotació ramadera. Primer s’ignoren i fins i tot es menyspreuen, més endavant s’interessen l’un per l’altra i finalment no poden estar de veure’s.

La història és molt bona, els diàlegs de nota alta i la interpretació excel·lent, el que vol dir també premi pel director J. M. Pou. Està plena de moments per a recordar, com els diàlegs que sosté la protagonista amb els seus ovaris, que van molt esvalotats i necessitats... d’amor.

La posada en escena és molt senzilla: un camp de gespa inclinat cap al públic: el cementiri de la trobada inicial i els protagonistes asseguts davant del públic (que fem el paper de tombes). Il·luminació correcte i para de contar: teatre efectiu per època de retallades. Bravo! no es necessitava res més (i els del TNC que n’aprengui’n).

La parella Maribel Verdú i Antonio Molero transpiren bona química. Jo els vaig veure a Un Dios Salvaje de Yasmina Reza en la versió que es va fer a Madrid i ja es notava el bon feeling. Encara que no sigueu fans del teatre en castellà, us aconsello que l’aneu a veure. El Goya no estava plè del tot, però els que hi érem hem aplaudit amb ganes.

P.D. Quasi al final de la comèdia i com a fons musical sona el Somewhere de Leonard Bernstein-Stephen Sondheim (West Side Story) en la magnífica versió que va fer Tom Waits en el seu disc Blue Valentine del 1978. Cony! el que faltava pel duro. Si no la coneixeu punxeu aquí http://www.youtube.com/watch?v=_brLP-PSCNk i flipareu. Presteu especial atenció en el diàleg que es porten el cantant i el trompeta solista. Fa posar els pèls de punta.