La Grande Magia

LA GRANDE MAGIA

(al Piccolo Teatro Strehler de Milà)

Faig una declaració de principis: m’agrada la Commedia dell’Arte així com la Commedia all’Italiana (per no dir alla Napoletana) o sigui que m’agrada el que feia el senyor Eduardo de Filippo (Filumena Marturano, Natale in casa Cupiello...) Avui, al Teatro Piccolo de Milà he vist La Grande Magia. Abans de continuar, també vull afegir que hi ha un tipus de teatre que, quan es posa en escena tal com es va escriure, representat per especialistes i en la seva salsa, te poc a veure fet en un altre context. Aquí tan hi poso a Molière fet a la Comédie com el que he anat a veure avui.

L’obra d’aquesta tarda la dirigia i interpretava en el seu paper principal un gran especialista: Luca de Filippo, fill d’Eduardo. És una comèdia complicada per la quantitat de personatges que hi surten (més de 25, actuats per 13 intèrprets) i principalment perquè és una comèdia napolitana, on els tipus gesticulen molt, de vegades sobreactuen, altres deixen anar monòlegs realment profunds... Els càstings han de ser molt afinats, les senyores ridícules han de ser ridícules fins i tot d’aspecte i el timbre de la veu, i el carallots han de ser molt carallots, inclòs el vestuari; suposo que m’explico.

La trama de La Grande...comença molt senzilla. En un hotel balneari de la costa, entre molts clients hi ha un matrimoni, ell un pedant insuportable i ella una bellesa amb el cap ple de pardals. La beutat te un amant que paga a un mag perquè actuï a la terrassa del balneari. Aquest, després de fer uns quants trucs irrellevants, demana una voluntària i s’ofereix la dona del pixapolit, a qui el mag tanca en una mena de sarcòfeg egipci que te una sortida falsa pel darrera, que és per on s’escapa la jove esposa per reunir-se amb el seu amant que l’espera en una llanxa i s’escapen cap a Venècia. Aquest és el primer acte, però n’hi ha dos més i la cosa es complica.

La posada en escena és impressionant. Sembla que els del Piccolo no tinguin crisi, ni IVA, ni res. Tres actes amb tres escenaris diferents i a tot drap. Vestuari de pricipis de segle XX, vestits, barrets... i la il·luminació molt bona, vaja, una festa pels sentits.

Ara podria dir que al final de l’obra el públic ha aplaudit molt, i és veritat, però a Itàlia, quan fan aquest tipus de funció el públic aplaudeix interrompent la peça quan algun actor enfila un seguit de frases divertides. Aquest crec que és un dels trets diferencial de veure les obres “in situ” i el bo és que t’arrosseguen i tu fas el mateix com si haguessis nascut a Nàpols.

          Per acabar un apunt. De Filippo va escriure un grapat d’obres divertides, però si les analitzes sempre hi trobes un fons crític i  amb un toc pessimista i filosòfic, o sigui que generalment no són cap frivolitat, però potser li busco massa la volta. Ja he confessat al principi que sóc un enamorat del seu teatre.