A Teatro con Eduardo

A TEATRO CON EDUARDO

(al Teatre Lliure)

Abans de començar a escriure aquesta ressenya m'agradaria deixar clar el següent:

1.— Jo sóc un enamorat del teatre italià: Commedia dell'Arte, Goldoni, Pirandello, De Filippo... els que em coneixen ho saben. Sóc dels que agafen un avió per anar a veure una obra italiana en la seva pròpia salsa; per això no tinc mandra.

2.— Lluís Pasqual, per a mi, és un dels grans directors teatrals del món que conec (Europa). Sé que en sap molt de teatre italià i que Eduardo de Filippo li agrada, fins el punt de programar-lo any rere anys al Lliure.

Doncs avui no he entès res, i parlo de A Teatro Con Eduardo i he fet una cosa que no faig mai abans de publicar una opinió; repassar que han dit diversos crítics de teatre i he comprovat que la seva opinió i la meva són diametralment oposades. A tots els ha agradat molt i s'ho han passat molt bé, just al revés de mi. Què m'ha passat?

El que hem vist no és una obra, és el tros d'una i una altra de sencera; no passa res, però no he entès el motiu d'aquesta "fussió", tot i que les dues són d'Eduardo de Filippo. D'entrada han fet una part de Uomo e Galantuomo, la part de la companyia quan assaja i després d'un breu espai musical, La Grande Magia, sencera. Jo la primera la vaig veure a la televisió italiana fa anys protagonitzada pel mateix De Filippo i val a dir que les actuacions eren molt contingudes. La Magia la vaig veure a Milà dirigida i protagonitzada per un dels grans especialistes, Luca de Filippo, fill d'Eduardo, i també era molt poc exagerada si la comparem amb la del Lliure.

Val a dir —pel que he vist jo de teatre a Itàlia— que en obres d'aquest estil s'esvalota més el públic que els actors. M'explico: en les obres infantils tots hem vist com els nens veuen que apareix el llop silenciosament per darrera d'un arbre i avisen als pastors que estan badant. Doncs allà passa una cosa semblant; en una situació graciosa l'actor es pot quedar impàvid i el públic reaccionar i celebrar-ho aplaudint i fins i tot interpel·lant-lo.

Com va dir el savi, les comparacions són odioses, o potser vaig anar al teatre amb una idea ja formada i el que vaig veure no era el que m'esperava. Si va ser així, l'error és meu. Per altra banda sí vull dir que la posada en escena, la il·luminació, el vestuari i les projeccions de Nàpols... en fi, tot el muntatge va ser de categoria. Una cosa que em va fallar va ser el so; no sé que passava però o cridaven molt o si hi havia amplificació alguna cosa va fallar. Jo acostumo a portar audiòfons al teatre, i me'ls vaig treure.

Acabo: em sembla que menys a mi, a tothom li va agradar molt a jutjar pels aplaudiments. A mi em va venir al cap una dita de la meva àvia (que era una dona molt assenyada): mai plou a gust de tothom.

L'Art de la Comèdia

L'ART DE LA COMÈDIA

(a la Sala Gran del TNC)

Avui possiblement no sigui massa just perquè a mi l'Eduardo de Filippo en te el cor robat. Els que em coneixen saben que tinc un debole —una debilitat en català— per tot el que és italià i especialment pel teatre: Goldoni, Pirandello i especialment l'Eduardo. M'agrada la seva aparent senzillesa, la tendresa a la vegada crítica i aquest regust que encara li queda de la Commedia dell' Arte. L'obra que ara s'ha estrenat al TNC possiblement sigui la més descarada i divertida de la seva prolífica carrera com a dramaturg, doncs va escriure 39 obres, va dirigir i interpretar teatre i cinema i va treballar tota la vida incansablement; un apunt, va debutar al teatre amb 4 anys fent de nen en una obra de la companyia del seu pare.

L'Art de la Comèdia passa als anys seixanta, en una província llunyana i semi abandonada pel govern. S'acaba d'incorporar el nou prefecte just un dia en que hi ha hagut un accident ferroviari a uns pocs kilòmetres. Totes les forces s'han desplaçat al lloc del desastre i al palau de governació només hi queda personal recentment arribat que no coneix res de la ciutat. El secretari ha preparat les visites de les forces vives —el metge, el capellà, l'apotecari, la mestra...—, però el primer en ser rebut és el director d'una companyia de còmics amb problemes... la trama és força complicada i seria un disbarat voler-la explicar en tan breu espai.

El que sí vull dir és el que hem vist els espectadors només entrar a la Sala Gran. Una escenografia —Luc Castells i Josep Novoa, un 10—poc habitual, com el magatzem de la sala d'espectacles, on es movia la companyia, la dels problemes. Disposen l'atrezzo, es vesteixen i comença la representació. La primera hora és un diàleg —una filigrana del mestre de Filippo magníficament traduït per Xavier Albertí— entre Homar (còmic) i Carreres (prefecte), amb presència del secretari (Villanueva). Una lliçó magistral d'interpretació. La segona hora és un absolut disbarat, una bogeria amb les visites de les esmentades forces vives —són de veritat o actors disfressats?—, el prefecte cagant dubtes, el capellà menjant castanyes i deixant el terra fet una merda, el metge reclamant la seva part de glòria, doncs ell salva vides i la fama se l'emporta l'imatge d'un nen Jesús...

Recordeu Els Ferèstecs la primavera del 2013 al Lliure? Doncs una festa similar. Il·luminació, vestuari, tot fantàstic, però el que ha sobresortit és la direcció del propi Homar —si sabés posar emoticones, ara posaria aquí unes quantes d'aplaudiments—, i a partir d'una bona direcció l'excel·lència actoral de tota la companyia. No em puc estar de citar tots els noms: Homar, Carreres, Viñals, Pagès, Villanueva, Casamajor, Benito, Ulldemolins, Valsecchi, Muntada i Pla. Bravo!

Per acabar una reflexió. Hi ha molts tipus de teatre i a la vegada el teatre te moltes funcions —divertir, educar, denunciar—, cap menyspreable perquè al final sempre és cultura, però hi ha autors que saben unificar-ho tot en una obra, de la crítica al divertiment, i en això Eduardo de Filippo és un mestre. Els diàlegs de la primera hora eren per fer reflexionar i les situacions de la segona t'esponjaven l'ànima, i això, sense ser metge, m'atreveixo a assegurar que és bo per la salut.

La Sala Gran del Lliure, quan es fan coses potents ja no és la "Sala Massa Gran"; avui estava plena fins a la bandera i tots hem aplaudit fins a rebentar-nos les mans. És agradable veure un munt de gent sortit d'un teatre amb cares de satisfacció.

Le Voci Di Dentro

LE VOCI DI DENTRO (II)

(al Teatre lliure de Montjuic)

Ja vaig fer la crítica de Le Voci Di Dentro l'octubre de l'any passat, després de veure-la al Temporada Alta i per això avui no repetiré perquè és la mateixa obra del mateix autor, amb la mateixa companyia, mateix director i actors; tot exactament igual. Us passo l'enllaç de la ressenya per si us pot interessar http://bit.ly/1w0yKm7 . Avui hi he tornat per poder-me fixar en altres coses, apart que hi havia col·loqui postfunció amb Toni Servillo, realment interessant. Per començar avui m'he pogut desentendre del sobretitulat i dedicar-me a observar els detalls.

La primera persona que apareix a escena és la minyoneta, una noia que el que més te és son, i alguns somnis fantasiosos. S'obren els llums i la veiem adormida en posició incomodíssima —ah, joventut— "estirada" sobre una cadira. S'apaguen els llums i apareix dormint recolzada damunt la taula... i així varies vegades fins que la mestressa la desperta i la fa triscar. Recordeu a la Sofia Villani Scicolone? Sí home sí; el seu renom és Sophia Loren. Doncs en una peli que es diu Matrimonio all'italiana, basada en una obra també de De Filippo, quan la Loren corria ho feia com una dona de camp, sense cap elegància, amb el pitram avançat i el cul endarrerit, sense faixa, amb les sabatilles a retaló; doncs aquesta noia es movia igual.

Els germans Saporito a l'obra, interpretats pels també germans Toni i Peppe Servillo eren un be de déu d'expressions corporals i facials, principalment el Peppe, doncs a l'obra parla poc amb la boca, però amb la cara... I el vestuari és de traca i mocador. Barret, trajo complet amb armilla i tot, però vell i gastat, amb brillantors al cul, genolls i colzeres. Roba de mala qualitat, mal tallat i pitjor cosit... però vestit complet i naturalment de color negre.

Més coses. La veïna que fa veure que tira les cartes, el que fa és tirar-se als clients, o sigui que es prostitueix i es fa confeccionar un vestit de fantasia, diguem-ne oriental però fet per una modista que no te ni idea del que és ni cap on cau "orient", i al seu home que ha de fer de porter i proxeneta li fa posar un turbant de colors amb ploma inclosa que sembla que vagi a fer una cavalcada dels reis en un poble de muntanya.

I així continuaria i no pararia amb el tiet que es nega a parlar perquè diu que ara ningú escolta i per tant no val la pena, i el porter del palazzo —els napolitans són força ampul·losos  per dir casa de veïns— que encara porta jaqueta i gorra d'uniforme, tot i que els veïns són una colla d'arreplegats...

Penso que qualsevol bon director pot posar en escena qualsevol obra amb bons actors, siguin d'on siguin, però... si a tota aquesta pila de bons professionals hi afegim que són de la zona i han mamat la manera de ser del país, tenim tots els trumfos a la mà per guanyar. Eduardo de Filippo va néixer a Nàpols i era molt napolità. Toni Servillo va néixer a Affragola i viu a Caserta*, ambdues a tocar de Nàpols. Qui millor per fer teatre napolità?  Doncs això. Cony, que bé m'ho he passat!

* Si viatgeu per la zona i al restaurant demaneu mozzarella exigiu que sigui de Caserta; quedareu com a uns experts. Per la Campania diuen que si la mozzarella di búfala no és d'allà no és autèntica; bé, també hi inclouen la de Salerno, però ho diuen amb la boca petita.

Dolore sotto chiave

DOLORE SOTTO CHIAVE

(al Piccolo Teatro Studio Melato)

Avui faig la crònica aviat; a Milà al diumenge el teatre el fan a les 4 de la tarda. He tornat al Piccolo per veure Dolore Sotto Chiave. Sí, ja sé que al març la faran al Lliure de Gràcia, però aquí portava un valor afegit: un monòleg previ i una obra curta, quasi un sketch, i no me’n he sabut estar, doncs no he pogut esbrinar si a Barcelona ho faran igual. Les tres peces estan fetes per els mateixos actors en una coproducció de Teatro Uniti Napoli Teatro Festival Italia i Università della Calabria.

El monòleg a tall de pròleg es diu I Pensionati della Memoria, és de Pirandello i no he entès res de res —els italians tampoc—, ja que era en napolità, però ha quedat molt xulo. Si el fan a Barcelona el podreu veure sobretitulat i em podreu explicar de què anava.

A continuació Dolore... ja ha sigut una altra cosa. Aquesta versió és amb tres actors —al original n’hi apareixen sis— però fan papers molt residuals que aquí han comprimit en un sol actor; es veu que a Itàlia també han d’aplicar la tisora. L’obra és un melodrama, però Eduardo de Filippo sempre hi posa aquells tocs que deixen regust de comèdia napolitana. Un enginyer napolità treballa a Sardenya, lluny de la seva dona malalta que queda sota la cura de la germana del marit. Als pocs dies la dona mora, però la cunyada no li diu res per por que l’home desesperat es tiri un tret i passen onze mesos...

Pericolosamente és l’obra curta que ha rematat la funció, una commedia alla napoletana sense embuts, també una mica surrealista i molt divertida. La dona de la casa és molt del morro fort  i cada vegada que treu la seva intemperància, el seu marit empunya un revòlver carregat amb salves i li dispara. Així es recupera la pau familiar...

Excepte el monòleg, les dues obres són d’Eduardo de Filippo, un dels meus autors predilectes, i la direcció, molt en el seu punt, de Francesco Saponaro (el mateix que dirigirà al Lliure). Els tres actors han estat formidables, i aquí vull aclarir una cosa; tots els bons actors poden fer tots els papers, però els italians tenen un toc especial per aquest tipus d’obra, o sigui que bravo per Tony Laudadio,  Luciano Saltarelli (fent els dos papers de dona) i Gianpiero Schiano.

Incomprensiblement per a mi el Piccolo Teatro Studio Melato a un quart d’entrada (no tinc ni idea de si feien calcio), però els pocs espectadors que hi érem hem aplaudit a rabiar; s’han merescut el nostre agraïment.

Le Voci di Dentro

LE VOCI DI DENTRO

(al Teatre Municipal de Girona)

Aparentment la trama de Le Voci... és una bajanada. L’Alberto Saporito somia que a casa dels seus veïns, els Cimmaruta, s’ha comés un crim i han amagat el cos a la cuina, però tal és el realisme del somni que es pensa que ha passat de veritat i ho denuncia a la policia.

El que passa és que Eduardo de Filippo amb aquesta història banal ens pinta un fresc de l’estil de vida de la Nàpols de post-guerra —tampoc tan diferent de la de pre-guerra—, fent desfilar un seguit de personatges impagables: la minyoneta que tot el dia dormiria, el tiet que es nega a parlar ja que no val la pena en un món ple de gent que no escolta, la mestressa de casa que es prostitueix, però ho fa simulant que és vident i llença les cartes... i així del primer a l’últim.

La commedia all’italiana, a diferència de l’anglesa, és molt exagerada; els sentiments ultrapassen l’estar a flor de pell, no, no, la pell se la passen de llarg i surten per la boca en forma de crits i amb els gestos en forma d’excés. La jove que es pensa que s’ha quedat vídua crida com una boja i s’abraça als veïns encara que siguin homes, cosa que es guardaria de fer en uns situació normal, i per això és tan difícil interpretar-lo en el seu punt just. És com la orada a la sal, que no et pots quedar just ni passar-te amb el forn. Per això és tan gratificant acollir experts com el Toni Servillo, no per fer la orada, sinó per dirigir i interpretar l’obra.

A més en aquesta ocasió hem tingut la sort de comptar amb el germà Peppe Servillo* en el rol de (també) germà a l’obra. Els seus gestos i silencis ha estat una meravella. La resta de l’elenc, tots amb nota alta. Aquesta peça ja fa temps que la volten pels millors teatres i la tenen mil·limetrada, amb una posada en escena minimalista amb quasi res a l’escenari, una il·luminació senzilla però sàviament administrada i un vestuari realment fastuós per tronat. La direcció del mateix Toni Servillo cum laude. Penso —perquè li he vist vàries coses— que avui és un dels grans directors de teatre europeus.

El Teatre Municipal de Girona —curiosament ficat dins el mateix Ajuntament— és una preciositat inaugurada al 1860. Crec que és l’únic teatre vuitcentista català que no ha sofert cap devastació, però al ser antic té el problema que certes localitats de segons quins pisos no tenen bona visió. A l’hora de comprar s’ha d’estar al lloro, o es pot patir. Fet aquest advertiment, acabar dient que hem assistit a una gran nit de teatre internacional. La tanda d’aplaudiments ha estat memorable.

*D’aquesta obra hi ha una gravació de l’any 1978 dirigida i interpretada pel mateix Eduardo de Filippo, i curiosament el paper de Carlo Saporito l’interpreta Luca de Filippo, el seu germà en la vida real, com en el cas d’avui. Es nota que a Itàlia la famiglia és molt important, sinó vegeu la peli de l’Ettore Scola d’aquest mateix títol, però ara ja me’n vaig massa per les rames. Jo parlant d’Itàlia no acabaria mai.

La Grande Magia

LA GRANDE MAGIA

(al Piccolo Teatro Strehler de Milà)

Faig una declaració de principis: m’agrada la Commedia dell’Arte així com la Commedia all’Italiana (per no dir alla Napoletana) o sigui que m’agrada el que feia el senyor Eduardo de Filippo (Filumena Marturano, Natale in casa Cupiello...) Avui, al Teatro Piccolo de Milà he vist La Grande Magia. Abans de continuar, també vull afegir que hi ha un tipus de teatre que, quan es posa en escena tal com es va escriure, representat per especialistes i en la seva salsa, te poc a veure fet en un altre context. Aquí tan hi poso a Molière fet a la Comédie com el que he anat a veure avui.

L’obra d’aquesta tarda la dirigia i interpretava en el seu paper principal un gran especialista: Luca de Filippo, fill d’Eduardo. És una comèdia complicada per la quantitat de personatges que hi surten (més de 25, actuats per 13 intèrprets) i principalment perquè és una comèdia napolitana, on els tipus gesticulen molt, de vegades sobreactuen, altres deixen anar monòlegs realment profunds... Els càstings han de ser molt afinats, les senyores ridícules han de ser ridícules fins i tot d’aspecte i el timbre de la veu, i el carallots han de ser molt carallots, inclòs el vestuari; suposo que m’explico.

La trama de La Grande...comença molt senzilla. En un hotel balneari de la costa, entre molts clients hi ha un matrimoni, ell un pedant insuportable i ella una bellesa amb el cap ple de pardals. La beutat te un amant que paga a un mag perquè actuï a la terrassa del balneari. Aquest, després de fer uns quants trucs irrellevants, demana una voluntària i s’ofereix la dona del pixapolit, a qui el mag tanca en una mena de sarcòfeg egipci que te una sortida falsa pel darrera, que és per on s’escapa la jove esposa per reunir-se amb el seu amant que l’espera en una llanxa i s’escapen cap a Venècia. Aquest és el primer acte, però n’hi ha dos més i la cosa es complica.

La posada en escena és impressionant. Sembla que els del Piccolo no tinguin crisi, ni IVA, ni res. Tres actes amb tres escenaris diferents i a tot drap. Vestuari de pricipis de segle XX, vestits, barrets... i la il·luminació molt bona, vaja, una festa pels sentits.

Ara podria dir que al final de l’obra el públic ha aplaudit molt, i és veritat, però a Itàlia, quan fan aquest tipus de funció el públic aplaudeix interrompent la peça quan algun actor enfila un seguit de frases divertides. Aquest crec que és un dels trets diferencial de veure les obres “in situ” i el bo és que t’arrosseguen i tu fas el mateix com si haguessis nascut a Nàpols.

          Per acabar un apunt. De Filippo va escriure un grapat d’obres divertides, però si les analitzes sempre hi trobes un fons crític i  amb un toc pessimista i filosòfic, o sigui que generalment no són cap frivolitat, però potser li busco massa la volta. Ja he confessat al principi que sóc un enamorat del seu teatre.