BONA GENT
(al Teatre Goya)
Es veu que els
astròlegs quan expliquen les seves coses —o són els que fan aquesta collonada
dels horòscops?— diuen que tal o tal altre astre han coincidit i per això bla,
bla, bla... Jo no hi entenc res de conjuncions astrals, però sí que puc dir que
al Teatre Goya hi ha hagut l’ajuntament de dues estrelles: David Lindsay-Abaire
i Daniel Veronese i que gràcies a ells ens ho hem passat de conya amb l’obra
que van estrenar fa una setmana.
El
primer és un dramaturg nord-americà d’èxit, premiat amb un Pulitzer i dos Tony;
el segon és un director sud-americà —potser sí que m’haurè de creure això de
les conjuncions, en aquest cas continentals— també d’èxit, prou conegut a casa
nostra —recordeu la última Virginia Woolf?—. La Bona Gent és l’obra que ens han
ofert, una comèdia dramàtica que, penso jo, s’ha de veure.
Boston,
barri suburbial, la crisi ho està trinxant tot; costa trobar feina i la que hi
ha està molt mal pagada. La Margaret, dona que ja fa dies que ha passat dels
quaranta viu rellogada, te una filla deficient, no te parella —la va abandonar
quan la va deixar prenyada— i tampoc te treball. L’acaben de despatxar de la
merda de feina de caixera de supermercat. Tot i no tenir gran cosa al cap te la
moral alta —la moral alta que tenen els inconscients, però alta—. Mitjançant
una amiga s’assabenta que en Mike, noviet d’institut, que no va acabar, és
metge i te un consultori. L’anirà a veure, potser ell li aconseguirà feina...
Per
començar diré que el responsable del càsting d’aquesta obra ha fet una
filigrana. No podia escollir millor actor per cada personatge, i Veronese —que
ha clissat molt bé el sentit de la peça— els ha dirigit magníficament. Resultat:
tots han donat el millor d’ells mateixos. D’acord que Mercè Arànega te el
paper, ja no protagonista, sinó omnipresent, però tots han estat brillants. Hi
ha escenes que són realment dramàtiques, però d’altres absolutament còmiques —les
que passen al bingo són impagables—, i mai grinyolen les unes contra les
altres. Bravo!
L’escenografia
de Paco Azorín amb escenari giratori amb tres ambients, un luxe. Bon vestuari: cutre
els cutres i d’un cert nivell els que estan per damunt. Il·luminació adequada. Tres
quarts d’entrada, fins i tot gent al primer pis. Aplaudiments forts i repetits
—el tòfol dels bravos encara està malalt, gràcies a Déu— i els actors satisfets.
Per
acabar, deixeu-me citar l'elenc: Mercè Arànega, Àlex Casanovas, Nies Jaume,
Carol Muakuku, Ruben Ametllé i Àngela Jové. Felicitats a tots! Reflexió final:
anar a veure obres divertides és molt bo per a la salut, no us en doneu
vergonya. Un excés d’Ingmar Bergman, per exemple, acaba deixant les neurones
planxades, pobretes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada