Adela, Women's White Long Sleeves Sport Shirts

ADELA, WOMEN'S WHITE LONG SLEEVES SPORT SHIRTS

(al jardí de can Kabrota)

Daniel Veronese és un argentí nascut l'any 1955 a Buenos Aires. És actor, director i fins i tot titellaire, però ha sobresortit com a dramaturg i director. Recordeu aquella magnífica Virginia Woolf del Romea de finals del 2011? Doncs ell la va dirigir, però avui en parlaré com a autor, l'autor de Adela, Women's White Long Sleeves Sport Shirts, aquesta obra de nom quasi impossible que hem vist al jardí de can Kabrota en les ja habituals representacions de cada tercer dilluns del mes.

Estem davant d'una peça curta, 40 minuts, però densa. Curta també en paraules però densa en silencis i actituds, mirades, absències... Adela ens està explicant el que li va passar; quan? no ho concreta. Reconeix que de tan en tant se li'n va la olla, però recupera el relat demanant perdó perquè possiblement allò ja ho ha explicat. S'atura, posa la ràdio, queda absent... Ens diu, insisteix que amb la seva germana estaven molt unides; amb el cunyat no tan... El Sr. Carp, el seu veí, ja l'advertia que no era de fiar. El Sr. Carp, si convenia, li fotria un tret a la nuca, òndia! El Sr. Carp era un home violent? possiblement, però sembla que es preocupava per ella.

Suposo que amb aquestes explicacions no heu sigut capaços de situar-vos, però és el que passa al llarg de l'obra a mida que avança fins a arribar al desenllaç, si és que el podem anomenar així. És una obra angoixant i us puc assegurar que sense una comprensió del que ens ha volgut explicar Veronese, una direcció molt encertada de Jorge Sánchez i especialment la intervenció d'una actriu de la categoria de Mireia Gubianas tindríem mala peça al teler; és una de les coses més difícils d'interpretar que he vist i ella ho ha brodat. Sovint es quedava penjada, abstreta, mirava al cel i es posava a somriure sense motiu. Ens ha fet posar la pell de gallina.

Penso que aquesta obra demana el que hem tingut avui, la intimitat d'un espai petit, el recó d'un jardí i un cercle tancat amb no massa espectadors, poc més de trenta, atents al parlar fluixet d'aquella dona desfeta pel que li va passar i que no ens ha acabat d'aclarir què i com va ser. Quan s'ha acabat, els espectadors encara estàvem penjats i ens ha costat aplaudir, fins que hem reaccionat i ens hem deixat anar.

Diria que és obra per a un públic bregat, però he observat que persones no massa habituades al teatre modern han quedat absolutament abduïdes pel que ha passat damunt la grava del recó del jardí. Estic segur que tots els assistents a la funció han arribat a casa sense poder treure's l'obra del cap i aniran a dormir pensant en ella i demà, i no sóc agosarat, encara no se la podran treure del cap, i quan passa això ens hem de sentir afortunats. Que una obra, teatre, pintura, música, ens monopolitzi l'atenció és el màxim, com tocar el cel amb les mans. A més vol dir que estem vius. Hi ha vida més enllà de la merda que fan a la tele.

Cena Con Amigos

CENA CON AMIGOS

(al Teatre Tantarantana)

Donald Margulies és un dramaturg molt conegut nascut a Nova York que dóna classes de teatre a l'universitat de Yale —poca conya— i escriu obres d'èxit. La que hem vist avui és Pulitzer Drama de l'any 2000 i va ser portada al cine per Norman Jewison el 2001 amb el nom de Dinner With Friends. Daniel Veronese és un home total de teatre que en aquest cas ha fet d'adaptador i director. Pel públic de Barcelona a aquest argentí no li calen presentacions.

Cena Con Amigos comença amb un sopar entre amics, dues parelles de mitjana edat, amb l'excepció que un dels homes no ha pogut venir perquè està de viatge... Al final la dona es sincera i explica que el seu home l'ha deixat. A l'altra parella se'ls trenca l'esquema: com pot ser...? però semblava que...? A partir d'aquí tot canvia, des de la relació amb l'amic que es vol divorciar, fins a la de la parella que resta "unida".

L'obra te un plantejament intel·ligent i ens capbussa en les relacions matrimonials una vegada ha passat l'enamorament inicial. La posada en escena que em vist avui és interessant, al estil de "tots a escena"; els que actuen al front i els que no "hi són" asseguts en un recó esperant la seva entrada. No s'ha respectat la cronologia i hem anat una mica endavant i enrere, cosa que ha trencat la possible monotonia de l'espectacle. Els quatre actors ho han fet bé, dignes en els seus papers. L'escenografia correcte, dins la senzillesa, sense trencar motllos... Doncs que ha passat?

No ho sabria dir, però la cosa ha quedat fluixa. Li ha faltat trempera, cosa molt important i que ningú em mal interpreti, com si els actors hagin treballat d'ofici, com si tot hagués estat fet per creure-s'ho, però jo no m'ho he cregut... del tot. El teatre ja les te aquestes coses; peces que no estan malament del tot els falta aquell punt de genialitat que diferència l'extraordinari de l'adotzenat.

Era nit d'estrena; potser la podran polir i buscar aquella xispa que penso fa falta per donar-li una empenta que seria d'agrair. El Tanta força ple i el públic ha aplaudit sense grans entusiasmes.

Sonata de Otoño

SONATA DE OTOÑO

(al Teatre Lliure de Montjuic)

Si sou creients pregueu a Déu per no tenir un pare com el d'Igmar Bergman, pastor eclesiàstic, intransigent que va educar als seus fills amb rigidesa terrorífica en els valors luterans: pecat, confessió, càstig, perdó i gràcia, o sigui que Bergman va sortir bé com a intel·lectual de punyetera casualitat, però marcat de per vida. No és estrany que les seves creacions sempre girin al voltant de l'existència de Déu, l'ésser humà amb les seves lluites internes i la mort. Per altra banda tot aquest pòsit imposat i la rígida disciplina el van portar a ser un monstre en productivitat de qualitat: va dirigir 67 pel·lícules i  170 obres de teatre. Colló! Fet aquest preàmbul, anem al que hem vist avui al Lliure.

Sonata de Otoño (Höstsonaten) te tots els elements abans esmentats de la obra de Bergman. La Charlotte és una gran concertista que a causa de la seva brillant carrera ha pràcticament abandonat la seva família, home i dues filles: Eva i Helena. Després de set anys de no veure's va a passar uns dies a casa de l'Eva i el seu marit Viktor — pastor protestant— ignorant que la seva filla petita, afectada de paràlisi cerebral ja no viu a la residència on la va internar sinó amb la seva germana...

L'obra és molt potent, pràcticament no hi ha un moment per respirar i penso que Daniel Veronese l'ha portat a l'excel·lència, tot i ser tractada "d'alguna manera" a l'argentina. Crec que s'ha fet un dels millors càstings que recordo: l'elegància de Cristina Benegas com a Charlotte, la aparent insignificança de Natacha Cordova com a Helena, la bonhomia de Luis Ziembrowski com a Viktor i l'hòstia que et fot l'entrada de Maria Onetto com a Eva, són tots ells per a recordar.

En una escenografia i il·luminació neutres —mobles senzills i fins i tot escassos— corresponents a una casa parroquial luterana, es desenvolupa una conversa nocturna entre mare i filla en la que s'enrunen els murs de contenció que havien aguantat tants anys, només interromputs de tan en tant pels esgarips de la discapacitada Eva que està en una habitació que no es veu. A mi m'ha agradat molt la manera d'afrontar la posada en escenai fins i tot m'ha emocionat perquè he conegut a una diva tan filla de puta com la Charlotte i una altra gent que ha fet la vida millor a una discapacitada afectada amb paràlisi cerebral; o sigui que m'ho he cregut tot.

La Fabià Puigserver del Lliure quasi plena i el públic ha aplaudit amb generositat. Tot i el que acabo de dir, sé de persones habituals del món del teatre que no els ha acabat de convèncer. En la pluralitat hi ha riquesa, però jo, repeteixo, m'ha agradat molt.

Bona Gent

BONA GENT

(al Teatre Goya)

Es veu que els astròlegs quan expliquen les seves coses —o són els que fan aquesta collonada dels horòscops?— diuen que tal o tal altre astre han coincidit i per això bla, bla, bla... Jo no hi entenc res de conjuncions astrals, però sí que puc dir que al Teatre Goya hi ha hagut l’ajuntament de dues estrelles: David Lindsay-Abaire i Daniel Veronese i que gràcies a ells ens ho hem passat de conya amb l’obra que van estrenar fa una setmana.

El primer és un dramaturg nord-americà d’èxit, premiat amb un Pulitzer i dos Tony; el segon és un director sud-americà —potser sí que m’haurè de creure això de les conjuncions, en aquest cas continentals— també d’èxit, prou conegut a casa nostra —recordeu la última Virginia Woolf?—. La Bona Gent és l’obra que ens han ofert, una comèdia dramàtica que, penso jo, s’ha de veure.

Boston, barri suburbial, la crisi ho està trinxant tot; costa trobar feina i la que hi ha està molt mal pagada. La Margaret, dona que ja fa dies que ha passat dels quaranta viu rellogada, te una filla deficient, no te parella —la va abandonar quan la va deixar prenyada— i tampoc te treball. L’acaben de despatxar de la merda de feina de caixera de supermercat. Tot i no tenir gran cosa al cap te la moral alta —la moral alta que tenen els inconscients, però alta—. Mitjançant una amiga s’assabenta que en Mike, noviet d’institut, que no va acabar, és metge i te un consultori. L’anirà a veure, potser ell li aconseguirà feina...

Per començar diré que el responsable del càsting d’aquesta obra ha fet una filigrana. No podia escollir millor actor per cada personatge, i Veronese —que ha clissat molt bé el sentit de la peça— els ha dirigit magníficament. Resultat: tots han donat el millor d’ells mateixos. D’acord que Mercè Arànega te el paper, ja no protagonista, sinó omnipresent, però tots han estat brillants. Hi ha escenes que són realment dramàtiques, però d’altres absolutament còmiques —les que passen al bingo són impagables—, i mai grinyolen les unes contra les altres. Bravo!

L’escenografia de Paco Azorín amb escenari giratori amb tres ambients, un luxe. Bon vestuari: cutre els cutres i d’un cert nivell els que estan per damunt. Il·luminació adequada. Tres quarts d’entrada, fins i tot gent al primer pis. Aplaudiments forts i repetits —el tòfol dels bravos encara està malalt, gràcies a Déu— i els actors satisfets.

Per acabar, deixeu-me citar l'elenc: Mercè Arànega, Àlex Casanovas, Nies Jaume, Carol Muakuku, Ruben Ametllé i Àngela Jové. Felicitats a tots! Reflexió final: anar a veure obres divertides és molt bo per a la salut, no us en doneu vergonya. Un excés d’Ingmar Bergman, per exemple, acaba deixant les neurones planxades, pobretes.