CARMELA, LILÍ, AMANDA
(al Teastre de l'Aurora d'Igualada)
Tres
noms de dona, tres cançons, tres guerres. Ay Carmela! cançó popular del segle
XIX que cantaven els guerrillers espanyols que lluitaven contra Napoleó al 1808
i que més endavant es van fer seva els brigadistes republicans, especialment en
la batalla de l’Ebre de la Guerra (in)Civil Espanyola. Lili Marleen, cançó
alemanya que Norbert Schultze va fer a partir del poema d’un soldat de la Primera
Guerra mundial que enyorava la seva nòvia. La cantaven tots els soldats
alemanys durant la Segona conflagració. Te Recuerdo Amanda, cançó feta al 1969
per Víctor Jara, cantautor Xilè massacrat pels sicaris del abjecte General Pinochet,
que esdevingué icona musical de la resistència contra el règim de la por.
I
seguint aquest fil musical els de Marilia Teatre han confeccionat una peça on
tres actrius i cantants —Neus Pàmies, Noèlia Pérez i Isabel Soriano— interpreten
aquestes i moltes altres tonades a capella, barrejades amb petites històries de
dones. El podríem considerar un espectacle feminista, però crec que li escau
més la qualitat de FEMENÍ, així en majúscules. Te moments molt divertits –com el
de la noia que no vol portar cotilla— d’altres dramàtics —com el referit als
camps de confinament nazis— i d’altres molt profunds per propers —com en el que
una d’elles recita el poema de la Elionora de Miquel Martí i Pol.
L’espectacle
està molt ben dirigit per Marc Chornet i les tres protagonistes estan molt
convincents, tan en les parts recitades, com en les cantades i els moviments
coreogràfics. A més de bones cantants són bones actrius. Potser la part que fluixeja
un pèl es la continuïtat, però reconec que no és tan fàcil anar “cosint”
històries tan dispars.
Escenografia
molt bona de Estanis Aboal, confeccionada amb trossos de palets, un terra de
boles de porexpan i un entramat de fils d’estendre roba que han servit per a
tot; potenciat per una molt bona il·luminació, el resultat ha estat brillant.
Vestuari senzill, però adequat: malles negres i algun toc de vermell.
Han
estat 70 minuts de bon espectacle escoltant un seguit de cançons ben interpretades,
i tot i que en alguns moments les històries eren dures, sempre hi han intercalat
un missatge d’esperança. Com? Doncs han cantat fins a quatre vegades aquell
èxit de The Chordettes del any 54, Mr. Sandman: Mr. Sandman, bring me a dream...(home de sorra envia’m un somni...). Pels que
no ho sàpiguen, l’home de sorra és una figura anglo-saxona que es correspon a l’home
de la son. Quan la gent, especialment els infants, va a dormir els escampa un
polsim de sorra màgica a les parpelles, fet que els portarà a somniar coses boniques.
Fantàstic! On m’haig d’apuntar?
L’Aurora amb una bona entrada
i aplaudiments a dojo. Felicitats als programadors; portem una molt bona
temporada. I la propera serà Sé De Un
Lugar. Llàstima que m’agafarà de viatge, sinó la tornaria a veure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada