17 de març 2013

Imatges Gelades

IMATGES GELADES
(a l'Espai Lliure de montjuic)





Avanço que aquesta obra de teatre —que ja havia passat breument per la Beckett el 2012— es mereix un excel·lent, però no és fàcil, ni de veure ni d’explicar. No és una tragèdia ni una comèdia. És un drama? Però en els drames no hi ha sempre un heroi, ni que sigui inconscient? Doncs aquí només hi ha solitud, amargura, mort, odi...
Imatges Gelades —el títol és perfecte— són això, moments aturats, 10 fotografies de la vida dels membres d’una família finlandesa, i així es van presentant a escena: llum apagat i una veu les va enumerant. Aleshores es recupera la il·luminació i es van desgranant d’una en una les imatges, que a més de ser gelades et gelen l’ànima. Són les fotografies d’una família, mare soltera abandonada, una dona amb fills que només funciona a base d’odi, una dona maltractada per la vida i especialment per ella mateixa, una infermera que aguanta els torns a base de massa pastilles i aguanta la solitud a base de nits de sexe amb desconeguts; l’endemà al matí es pregunta “quin porc tindrà al seu costat”. La filla, que marxa de casa als setze anys, per tornar derrotada, sola i amb una criatura —atenció al detall: quan torna va vestida exactament com la mare—. Òndia, ni un bri d’esperança, cap futur! N’hi ha més, però no els aniré relatant d’un en un.
La posada en escena, signada per Sílvia Delagneu, molt bona: un conjunt de casetes separades —una per cada personatge— que acaben d’accentuar la incomunicació. La il·luminació ha fet la resta. Bé, la resta l’han fet els actors que han estat fantàstics: Anna Alarcón, Pepo Blasco, Mireia Gubianas, Sergi Misas i Maria Pau Pigem han donat la talla en una obra difícil en la que hi ha poquíssima interacció entre ells, com una mena de monòlegs freds i depietats. Una joveníssima Alícia Gorina els ha portat a l’excel·lència amb mà segura. Jo no li havia vist dirigir res, però estic segur que en sentirem a parlar, bé naturalment.
Estic content de veure com es fan coses a l’Espai Lliure, una sala que els amants del teatre ens estimem especialment. Llàstima que aquests aixoplucs, al no estar al programa inicial, sembla que no tenen massa repercussió. Avui només hi havia mitja entrada justeta. Feu córrer la veu que val la pena anar-hi.
P.D. Kristian Smeds és l’autor d’aquesta obra, aquí pràcticament un desconegut i valdria la pena saber-ne més d’ell, perquè tot i que Finlàndia està molt lluny i hi fot un fred que pela, hi ha vida més enllà de Santa Claus.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada