Els Feréstecs

ELS FERÉSTECS

(al Teatre Lliure de Montjuic)

Que bo és el teatre quan és bo! Sé que acabo de deixar anar una redundància i que no és un pensament massa profund, però m’ha sortit així, que hi farem. Deixeu-me que ho atribueixi a la senzillesa de la sinceritat.

Goldoni (tothom dret, sisplau) va situar I Rusteghi en el carnaval de l’any 1760 i Lluís Pasqual l’ha traslladat als carnavals de l’any 1874, durant la Primera República, a Catalunya, aprofitant la coincidència del moviment conservador i retrògrad que va haver-hi per part d’alguns ciutadans que trobaven malament “l’excés de llibertats”. Goldoni escrivia les seves obres en lingua veneta, i Pasqual n’ha fet la traducció —impressionant, per cert— en un català amb accents de la garrotxa, la marina baixa i les balears, amb afegits en castellà; un encert que l’agermana amb l’original.

L’obra és molt divertida, una glopada d’aire fresc, senzilla i innocent, però compte, tots els “goldonis” tenen una doble lectura que els caracteritza: la sàtira dels costums. En aquest cas carrega en contra dels “feréstecs”, els amos de la casa, autoritaris, malcarats, amb el no com a resposta única. Planifiquen les vides dels seus, en aquest cas el matrimoni de la jove Llucieta amb el Quimet, sense ni demana’ls-hi la opinió. Naturalment les coses s’embolicaran...

Paco Azorín ha ideat una escenografia espectacular aprofitant els recursos —infinits?— de la sala Fabià Puigserver, sacrificant l’aforament de les 736 places que te, a la meitat. El resultat és molt gratificant, deixant les arcades que adornen les parets al nivell de terra, i servint com a decoració lateral. El públic en una única grada giratòria central que ha ofert una dinàmica difícil d’explicar, però fascinant. La bona il·luminació ha fet la resta i el vestuari adequadíssim.

En quant a les actuacions, per treure’s el barret i compte que no crec que sigui fàcil parlar amb aquella barreja d’accents sense entrebancar-se. Tots els actors d’un histrionisme exagerat, però molt ajustat al que demanen els papers. No oblidem que Goldoni només està una mica més enllà de la Commedia dell’Arte. Aquí vull fer l’homenatge a tot l’elenc anomenant només a una de les actrius, la més jove, la “nova”, Laura Albert. Lluís Pasqual l’ha obsequiat amb el paper de la seva vida, de moment. Acabo destacant la boníssima direcció que ha fet que una obra de 90 minuts ens passés en un sospir i amb ganes de més.

Ple absolut a la sala i aplaudiments a dojo. Ens ho hem passat molt bé i al sortir només se sentien comentaris elogiosos. Mira, ho tornaré a dir: que bo és el teatre quan és bo.