La Hostalera

LA HOSTALERA

(a la Biblioteca de Catalunya)

Carlo Goldoni és per alguns (m'hi incloc) l'autor italià clàssic de referència, un dels primers que va prescindir de les màscares de la Commedia dell'Arte, encara que Trufaldino, en Servitore di due Padroni, continua fent-la servir. Tot i així en les seves obres el venecià barreja elements de la seva època amb els de la Commedia, però és un dels referents en el pas cap a les obres d'autor, amb els textos tancats, sense deixar pas a la improvisació.

La Locandiera és una de les seves obres més celebrades, possiblement de les que millor reflecteix el seu estil. Parla d'una classe mitjana incipient, però sense oblidar-se de satiritzar els costums dels nobles, presentats com a persones arrogants i presumptuoses. Mirandolina (la hostalera) és una dona autònoma i treballadora que porta l'hostal que va heretar del seu pare. Coneix sobradament el seu atractiu i és el més allunyat que pot haver-hi d'una bleda. Acostumada a les atencions dels homes, Fabrizio el seu criat (que n'està enamorat), el Marquès de Forlimpopoli (arruinat i enamorat) i el compte d'Albafiorita (burgès enriquit i enamorat), no pot admetre que el Cavaller Ripafratta no li faci cas, i el vol seduir.

L'obra es fa a la Biblioteca de Catalunya amb una escenografia poc comuna. D'entrada els que toquem sorra amb els peus som els espectadors instal·lats en tauletes de sis persones i els intèrprets estan aquesta vegada damunt un escenari amb només dues taules de bar sota el cartell de la fonda. La il·luminació no destaca perquè pràcticament es manté la llum general . El vestuari és actual i per a mi això ha representat un problema. M'explico: el llenguatge i la manera de fer eren del settecento; la tonteria com anaven darrera la dona, els obsequis que un li feia... i això fet dins d'una americana m'ha grinyolat.

Confesso que l'obra en general no m'ha satisfet; potser n'esperava massa. Alguns feien referència a una Hostalera em sembla dirigia per Belbel, d'èxit clamorós i que jo no vaig veure. La meva estava en una que es va fer al Piccolo di Milano que em va deixar amb la boca oberta. Aquesta l'he trobat mancada de finezza, cridada en excés, exagerada en alguns papers i en altres m'ha semblat que el director ha permès que alguns intèrprets hagin utilitzat tics habituals en ells, o sigui que l'actor X ha fet d'actor X.

A la mitja part, com que estàvem en un hostal, ens han servit penne rigate, i aquí em trec el barret, perquè érem molta penya i estaven bons i calents; potser el vi tenia un punt excessiu d'acidesa, però això ja és filar molt prim i jo sóc molt mirat per aquestes coses. En acabar, la tanda d'aplaudiments ha estat llarga i generosa. Me'n alegro pels actors.

Le Donne Gelose

LE DONNE GELOSE

(al Piccolo di Milano)

Luca Ronconi era un autèntic home de teatre: director actor,  i mestre, que va morir el passat febrer  just quan havia posat en marxa la Lehman Trilogy de Stefano Massini i estava muntant Le Donne Gelose de Goldoni, totes pel Piccolo de Milà. Ha deixat un buit important, però la vida continua i aquest Goldoni l'ha acabat el seu alumne Giorgio Sangati reprenent la labor del mestre. Ahir se'n va fer la última representació i junt amb un matrimoni amic hi vam anar en un d'aquests escapades "Milano express" que es poden fer el diumenge: volar al matí, anar al teatre i tornar a casa a sopar, tard, però a casa; i tothom sap que com a casa enlloc.

Le Donne Gelose és la primera obra que Goldoni va escriure integrament en dialecte venecià. És una petita (gran?) obra d'aquelles d'embolica que fa fort que tan li agradaven al mestre, i a fe que d'embulls no n'hi falten. Per acabar-ho d'arreglar passa a la capital del Vèneto en ple carnaval, o sigui que als enredos s'hi ajunta part de l'obra amb màsqueres, més que res per allò d'acabar-ho d'embutllar.

L'obra es representa al Teatro Studio, aquella sala curiosa que te forma de gran xemeneia amb un platea circular i tres pisos com balcons que recorden les cases de ringhiera tan típiques d'Itàlia. L'escenografia és falsament senzilla, ja que sembla que a l'escenari no hi hagi res, però comença amb unes actrius lamentant-se que per ser carnaval fa mal temps, i a l'escenari hi plou de veritat. De la paret del fons es van obrint portes i finestres que semblen aparèixer d'enlloc i en les escenes que passen a les cases, els personatges entren i surten de l'habitació per una porta...? No, per unes escales que hi ha al terra com la trapa del dimoni dels pastorets. Genial! El vestuari sense ser fastuós està ben treballat, molt del segle XVIII, però sense exagerar.

Les actuacions són goldonianes, força exagerades, d'acord amb el gust del temps en que l'obra va ser escrita, i no hi falten les referències bàsiques, com un Arlechino fent de criat. El Teatro Studio físicament és molt particular i penso que demana un coneixement de l'obra i l'espai per part del director, ja que no és una sala típica a la italiana, però jo tot el que hi he vist m'ha semblat ajustadíssim a l'espai. La gent del Piccolo saben el terreny que trepitgen.

Vull fer menció apart del públic d'aquest tipus d'espectacle. L'espectador "goldonià" va a divertir-se i no s'està de punyetes ni formalitats. Riu oberta i descaradament, aplaudeix interrompent la representació i contesta en veu alta les preguntes retòriques que fan els personatges abans que l'actor que ha de donar la rèplica ho faci. Podríem dir que és un públic poc seriós en el concepte que tenim els catalans, tan formals nosaltres, però molt cordial,  proper i enjogassat. De fet és com el del segle XVIII que anava a passar-s'ho bé, amb una bota de vi, uns entrepans i polenta fritta per matar el cuc.

Ara m'adono que de l'argument no us he explicat res, però no cal. Ho podreu trobar per internet. El que sí diré és que la direcció, l'escenografia, el vestuari, la il·luminació i les actuacions han estat genials. L'única fallada ha estat la sobretitulació. L'espectacle era en dialecte venecià que dominen uns quants, pocs italians, i la pantalla amb la traducció a l'italià standard estava mal situada i les lletres ressaltaven poc. Ja ho va dir aquell actor al final de la peli de Billy Wilder: ningú no és perfecte.

Els Feréstecs

ELS FERÉSTECS

(al Teatre Lliure de Montjuic)

Que bo és el teatre quan és bo! Sé que acabo de deixar anar una redundància i que no és un pensament massa profund, però m’ha sortit així, que hi farem. Deixeu-me que ho atribueixi a la senzillesa de la sinceritat.

Goldoni (tothom dret, sisplau) va situar I Rusteghi en el carnaval de l’any 1760 i Lluís Pasqual l’ha traslladat als carnavals de l’any 1874, durant la Primera República, a Catalunya, aprofitant la coincidència del moviment conservador i retrògrad que va haver-hi per part d’alguns ciutadans que trobaven malament “l’excés de llibertats”. Goldoni escrivia les seves obres en lingua veneta, i Pasqual n’ha fet la traducció —impressionant, per cert— en un català amb accents de la garrotxa, la marina baixa i les balears, amb afegits en castellà; un encert que l’agermana amb l’original.

L’obra és molt divertida, una glopada d’aire fresc, senzilla i innocent, però compte, tots els “goldonis” tenen una doble lectura que els caracteritza: la sàtira dels costums. En aquest cas carrega en contra dels “feréstecs”, els amos de la casa, autoritaris, malcarats, amb el no com a resposta única. Planifiquen les vides dels seus, en aquest cas el matrimoni de la jove Llucieta amb el Quimet, sense ni demana’ls-hi la opinió. Naturalment les coses s’embolicaran...

Paco Azorín ha ideat una escenografia espectacular aprofitant els recursos —infinits?— de la sala Fabià Puigserver, sacrificant l’aforament de les 736 places que te, a la meitat. El resultat és molt gratificant, deixant les arcades que adornen les parets al nivell de terra, i servint com a decoració lateral. El públic en una única grada giratòria central que ha ofert una dinàmica difícil d’explicar, però fascinant. La bona il·luminació ha fet la resta i el vestuari adequadíssim.

En quant a les actuacions, per treure’s el barret i compte que no crec que sigui fàcil parlar amb aquella barreja d’accents sense entrebancar-se. Tots els actors d’un histrionisme exagerat, però molt ajustat al que demanen els papers. No oblidem que Goldoni només està una mica més enllà de la Commedia dell’Arte. Aquí vull fer l’homenatge a tot l’elenc anomenant només a una de les actrius, la més jove, la “nova”, Laura Albert. Lluís Pasqual l’ha obsequiat amb el paper de la seva vida, de moment. Acabo destacant la boníssima direcció que ha fet que una obra de 90 minuts ens passés en un sospir i amb ganes de més.

Ple absolut a la sala i aplaudiments a dojo. Ens ho hem passat molt bé i al sortir només se sentien comentaris elogiosos. Mira, ho tornaré a dir: que bo és el teatre quan és bo.