BARCELONA
(a la Sala Gran del TNC)
Una cosa
rodona és la que no te angles, en la que res no fa defecte i per això d’una
obra és diu que és rodona quan està molt ben acabada. “Barcelona”, la peça
teatral de Pere Riera que he vist avui al TNC m’atreveixo a classificar-la de rodona,
un drama potent situat en temps de guerra que permet descansar de tan en tant amb
tocs de comèdia molt divertits.
L’acció
es desenvolupa en un sol dia, un dia d’aquell març del 38 en que l’aviació
feixista de Mussolini es va entrenar de cara a la propera guerra mundial
llençant tones de bombes damunt la ciutat.
L’obra:
els Vila són una família benestant de la part alta de la ciutat. El pare va morir
quan una banda d’anarquistes i incontrolats van calar foc a l’empresa. A la
casa hi viuen la Núria (la viuda), el sogre i els dos fills, un noi —que avui
fa divuit anys— i una noia que ja te promès, a més de la Nati, la minyona que
ja forma part de la família. I a mig matí es presenta l’Elena, l’amiga inseparable
de la Núria, la companya de somnis llibertaris que fa quatre anys va marxar a
França a fer d’actriu. De seguida es nota que entre les dues dones hi ha un
problema greu que no s’ha resolt i que l’espectador haurà d’anar descobrint...
Quan
s’aixeca el teló ja ens sorprèn una escenografia magnífica —signada per
Sebastià Brosa— representant el saló modernista de la casa, amb un bon piano de
cua, una escalinata i una vidriera que dona al jardí, que ens situa perfectament
en el nivell de la família. Bona il·luminació i vestuari complementen l’ambient.
L’obra
és coral i cada personatge te una història pròpia. Un càsting magnífic ha sabut
adjudicar cada paper a l’actor ideal: Miriam Iscla, Emma Vilarasau, Jordi
Banacolocha, Anna Moliner, Pep Planas, Pepa López, Carlos Cuevas i Joan
Carreras –els dic tots perquè no sabria quin triar— han estat fenomenals, molt
ben dirigits pel mateix Riera. Es nota que hi ha bona química entre els actors,
i tot i haver-hi escenes molt fortes i fins i tot arriscades, res grinyola. És
de les peces que jo classifico com les que no s’acaben al baixar el teló.
La
Sala Gran a la meitat, ja que era una prèvia i s’hi accedia per invitació. Hem aplaudit
amb ganes fins que el regidor ha decidit no aixecar més el teló. Entre els
assistents només he sentit comentaris elogiosos. A la sortida un grup hem estat
parlant amb el Pere Riera que estava molt satisfet i —m’ha semblat— fins i tot una
mica emocionat. D’aquest noi en sentirem a parlar.
no saps com me n'alegro que t'hagi agradat, Josep Maria! ja he compartit la teva crítica en diverses pàgines de fb, espero que no t'importa...
ResponEliminaNaturalment que no m'importa, al contrari. Tot el que sigui animar a la gent que vagi al teatre és bo. Una abraçada.
EliminaDoncs jo em vaig avorrir força, em va semblar massa costumista pel meu gust, lenta, i em costava entrar en el conflicte, que de fet vaig trobar que no agafava magnitud fins la segona part. Però suposo que és una qüestió de gustos, i que lògicament, n'hi ha d'haver a tots colors! :D. Tot i així, molt contenta que a la Sala Gran del Tnc es comencen a veure obres dels nostres. Teatrer@
ResponEliminaTens raó amb el tema de les obres d'autors nostres. Em sembla que amb l'entrada del Xavier Albertí això s'anirà endreçant.
ResponEliminaJo em vaig quedar amb diversos dubtes: per què tots els personatges es parlen de tu? El meu pare, al 2013, continua parlant de vostè a la meva àvia. I la minyona? Per molt de la família que sigui, els Vila són de 'casa bona', no pot parlar a l'avi de tu! La manca del vos o vostè m'ha grinyolat des del primer minut.
ResponEliminaTambé em pregunto per què no han estat cridats a files el pintor i el Ramon. Són solters i joves i som l'any 38 quan ja no quedaven gaires recursos. Si hi ha alguna raó -són esgarrats- ho podrien dir.
Finalment, les cançons i les anècdotes en francès de 5 minuts cadascuna se m'han fet eternes...
Les crítiques que he llegit són fatals i m'han advertit de no anar-hi per no posar-me de mala llet...
ResponEliminaJordi Centelles