Shopping & Fucking

SHOPPING & FUCKING

(al Teatre Tantarantana)

Mark Ravenhill és un dramaturg que no acostuma a escriure tonteries, ni comedietes; més aviat és un escriptor que m’atreviria a qualificar de contundent: Unes Polaroids Explícites, Dispara/Agafa Tresor/Repeteix, són obres que hem vist a Barcelona no fa massa temps i penso que a ningú se li acudiria emparellar-les amb Mujercitas.

Dic això perquè el que avui he vist al Tantarantana em sembla que ha sigut un error, un error d’enfocament. Penso que l’Oriol Rovira s’ha equivocat en quasi tot. No tinc clar que s’hagi interpretat el text de manera correcte, ni s’hagi fet el càsting adequat ni la direcció convenient. Em sap greu, però és que no m’ha agradat res, ni la il·luminació, fosca i amb aquell fluorescent al mig de l’escenari que feria la vista de l’espectador.

És la història del Mark, un jove enganxat a l’heroina que comparteix apartament amb el seu novio Robbie i una la Lulú. Necessita desenganxar-se i se’n va a seguir un tractament de desintoxicació. Mentrestant en Robbie trafica amb èxtasis i a la primera nit regala totes les pastilles i aleshores ell i la Lulú es veuen immersos en un problema per tornar els diners. És la història d’uns penjats a la altura de Trainspotting, però que en aquest muntatge no tenen cap força.

Un altra problema és que el director no ha sabut comunicar els problemes que patia la penya, problemes durs i manifestats amb un llenguatge molt vulgar que —valgui la contradicció— es mereixia una gran finezza, i quan els personatges s’enfadaven, ho demostraven cridant, cridant molt i no eren convincents ni entenedors. A més no s’ha valorat que el Tantarantana te una acústica no massa bona i necessita un tipus de dicció adequada al local.

En fi, penso que no em vist un “autèntic” Ravenhill, i ho dic amb el respecte que em mereixen tots els que s’exposen davant del públic intentant fer-ho el millor possible. La sala quasi plena i bona part del públic ha aplaudit.