Shopping & Fucking

SHOPPING & FUCKING

(al Teatre Tantarantana)

Mark Ravenhill és un dramaturg que no acostuma a escriure tonteries, ni comedietes; més aviat és un escriptor que m’atreviria a qualificar de contundent: Unes Polaroids Explícites, Dispara/Agafa Tresor/Repeteix, són obres que hem vist a Barcelona no fa massa temps i penso que a ningú se li acudiria emparellar-les amb Mujercitas.

Dic això perquè el que avui he vist al Tantarantana em sembla que ha sigut un error, un error d’enfocament. Penso que l’Oriol Rovira s’ha equivocat en quasi tot. No tinc clar que s’hagi interpretat el text de manera correcte, ni s’hagi fet el càsting adequat ni la direcció convenient. Em sap greu, però és que no m’ha agradat res, ni la il·luminació, fosca i amb aquell fluorescent al mig de l’escenari que feria la vista de l’espectador.

És la història del Mark, un jove enganxat a l’heroina que comparteix apartament amb el seu novio Robbie i una la Lulú. Necessita desenganxar-se i se’n va a seguir un tractament de desintoxicació. Mentrestant en Robbie trafica amb èxtasis i a la primera nit regala totes les pastilles i aleshores ell i la Lulú es veuen immersos en un problema per tornar els diners. És la història d’uns penjats a la altura de Trainspotting, però que en aquest muntatge no tenen cap força.

Un altra problema és que el director no ha sabut comunicar els problemes que patia la penya, problemes durs i manifestats amb un llenguatge molt vulgar que —valgui la contradicció— es mereixia una gran finezza, i quan els personatges s’enfadaven, ho demostraven cridant, cridant molt i no eren convincents ni entenedors. A més no s’ha valorat que el Tantarantana te una acústica no massa bona i necessita un tipus de dicció adequada al local.

En fi, penso que no em vist un “autèntic” Ravenhill, i ho dic amb el respecte que em mereixen tots els que s’exposen davant del públic intentant fer-ho el millor possible. La sala quasi plena i bona part del públic ha aplaudit.

DISPARA/AGAFA TRESOR/REPETEIX

DISPARA/AGAFA TRESOR/REPETEIX

(al Teatre Lliure de Montjuic)

Avui he assistit a un d’aquests assaigs amb públic als que el Lliure de tan en tant ens convida a última hora: Dispara / Agafa Tresor / Repeteix, de Mark Ravenhill (Unes Polaroids Explícites), una obra que si l’hagués de qualificar amb una sola paraula diria que és “bèstia” per la seva potència i a la vegada desmesura. Ravenhill, apart de ser un paio mal parlat —o que fa malparlar als seus personatges— confereix una força còsmica als seus “herois”.

El que hem vist avui és un conjunt de 7 peces breus sobre la guerra —especialment l’anomenada del golf— les seves conseqüències i el seus efectes sobre les persones. Com a al·legat antibel·licista és brutal. És un encàrrec que el Festival de Edinburgh del 2007 li va fer i a l’original d’històries n’hi ha 17. L’arrencada és molt forta: les cinc actrius protagonistes, Sílvia Bel, Mónica López, Carmen Machi, Àurea Márquez i Mar Casas, apareixen barrejades per la platea dient que elles “són la bona gent”, les persones que porten una vida ordenada i agradable, i ens increpen a nosaltres —el públic— preguntant-nos perquè posem bombes. Queda clar que hi ha dos bàndols: el dels bons i el dels dolents, i els dolents “portem” turbant, i encara una altra cosa: de la mateixa manera que en els deu manaments se’ns diu que no s’ha de prendre del nom de Déu en va, s’hauria de fer el mateix amb les paraules llibertat i democràcia, que són termes molt delicats i s’han de tractar amb respecte, però els bons sembla que no ho sàpiguen.

No explicaré res dels arguments perquè seria llarguíssim i complicat. El que sí vull dir és que Josep Maria Mestres l’ha clavat amb la direcció, suposo que auxiliat per una traducció impecable —com ens te acostumats— de Joan Sellent. L’escenografia de Pep Duran i la il·luminació de Juanjo Llorens, de premi. Felicitats Pasqual per portar l’obra.

Un apunt especial per les interpretacions femenines. Avui aquestes cinc dones han donat el millor del que són capaces: dicció, expressió corporal, moviment damunt l’escenari... i voldria felicitar particularment a la Machi per l’esforç i el resultat de la seva primera interpretació en català. Que deu pensar ara el capullo del Toni Albà? Bé, dubto que tingui aquesta facultat.

Per acabar, no tots els relats m’han agradat, els dos últims els he trobat llargs i no massa aconseguits, però això no minva la qualitat de la resta. M’oblidava d’una cosa: bona utilització del vídeo.

              Voleu un consell? Aneu a veure-la.