LA REINA DE LA BELLESA DE LEENANE

LA REINA DE LA BELLESA DE LEENANE

(A la Biblioteca de Catalunya)

          Als anys 90 al Regne Unit va aparèixer un corrent teatral que un crític va batejar amb el nom de in-yer-face (una mena de corrupció de in-your-face) que jo m'atreveixo a traduir com "al mig dels morros", perquè els que la van crear te la fotien al mig de la cara, sense maníes (Sarah Kane, Mark Ravenhill...). Martin McDonagh està en aquesta onda. D'ell hem vist fa poc La Calavera De Connemara al teatre, però també és director de cinema: la última Three Billboards Outside Ebbing, Missouri. Presentat el personatge anem a l'obra d'avui.

          Passa a Leenane, un poblet situat al fons d'un fiord de la regió de Connemara. Allí hi viuen la Maureen i la Mag, la seva mare. Només de començar ens adonem de la seva mala relació que arrosseguen d'anys i anys, de la rancúnia que els corseca i la pila de retrets que amunteguen damunt l'esquena. La mare és el que en català col·loquial en diem una mala puta i la filla —que com passa sempre, no és del tot innocent— una amargada. Ja al començament de l'obra la filla diu una frase lapidària: de vegades tinc un somni de vostè, amb un preciós vestit blanc, ficada dins del seu taüt, i jo tota de negre mirant-me-la, amb un home al meu costat que em consola, i que fa olor a aftershave i que m'abraça per la cintura. Sí, la Maureen encara és soltera, i se'n lamenta: tinc quaranta anys i només m'he fet dos petons amb un home. Les seves dues germanes es van casar i van marxar de casa. A ella li ha quedat ocupar-se de la mare que és una dona absorbent, abusadora i mala peça; es mastega el mal rotllo en aquella casa.

          A l'obra hi surten dos germans, el Pato i el Ray, el primer una mena "d'emigrat professional", com tants irlandesos, que ara treballa a Londres però pretén marxar a Boston, i el seu germà Ray, un descerebrat que es passa mitja obra rascant-se els ous i el cul (literalment). Com es pot veure el panorama és per destrempar al més optimista, i no, les coses no van bé. L'obra està farcida de racisme, rancúnia on hi surt contínuament el tema de la immigració, llenguatge violent... molta misèria moral. Al sortir penses que ets afortunat de tenir una família que ens portem tots bé i ens estimem.

          L'escenografia signada per Sebastià Brossa és espectacular, el menjador sala de la casa de les dues dones i l'exterior on hi plou molt sovint, massa per aixecar l'esperit; so de Damien Bazin, llums de Jaume Ventura i vestuari de Maria Armengol, tots molt bé.

          I les actuacions; no compararé amb la famosa de La Villarroel del 1999, perquè no la vaig veure, però penso que les d'avui han estat espectaculars, tots molt ben dirigits per Julio Manrique, amb una sola excepció, un detall: la dicció d'Enric Auger. Havia de representar que era un cap de cony, desgraciat, incompetent per a fer res bé, fins i tot parlar, però penso que al actuar s'ha de "representar" que no saps ni parlar bé, però el públic, hem d'entendre que es menja part de les paraules, però ell les ha de dir senceres perquè tots les entenguem. Com es fa això? No ho sé, només sóc un espectador gran que ja no té la oïda fina. Tot i així, amics meus que la tenen fina (la oïda) m'han dit que els va passar el mateix.

          Conclusió, una nit per a recordar i una peça per a recomanar. No us la perdeu o d'aquí a vint anys us lamentareu, com jo, de no haver vist la que es va fer a la Villarroel dirigida per Mario Gas.

4D ÒPTIC

4D ÒPTIC

(a la Biblioteca de Catalunya)

          Quan la van fer l'any 2003 no la vaig veure; no es pot veure tot en aquest món. Ara sí, he anat a la Biblioteca i la meva conclusió és que me la hauria pogut estalviar. Potser hi he anat amb massa expectatives: això de veure dues obres simultàniament ho vaig trobar atractiu... Però m'he avorrit, i ja té mèrit perquè la peça circula a unes velocitats extraordinàries, però també —i és una cosa que em molesta molt— a crits "extraordinaris". Per acabar-ho d'adobar la trama m'ha semblat molt justeta i el text carregat de paraules tècniques i fórmules més o menys quàntiques que me l'han fet molt pesat.

          Les interpretacions han estat bé, però quan hi ha (o un hi troba) poca xixa, no hi ha res a fer, i aleshores em passa una cosa que podríem titllar de paranormal: el meu cul em pregunta si encara falta molt per acabar. Sí, sona una mica a quarta dimensió també , però el meu cul i jo ens parlem, i quan em fa aquest tipus de preguntes, malament, és que comencem (ell i jo) a estar incòmodes. Confesso que en alguns moments he intentat dormir, però no ho he aconseguit, feien molt de xivarri.

          Potser tenia mal dia, però no puc ser més concret, i em sap greu no aportar arguments de pes, però quan una cosa no t'interessa esplaiar-se és obrir el camí cap a les palles mentals, o sigui que ho deixo aquí.

          P.D. Aclareixo, però, que a jutjar pels forts aplaudiments l'obra ha agradat molt, cosa de la qual m'alegro de cor.

UNA ILÍADA

UNA ILÍADA

(a la Biblioteca de Catalunya)

          Canta, deessa, la còlera funesta d’Aquil·leu el Pelida. Així comença el primer cant de La Ilíada, la immensa obra d'Homer, el gran poeta del segle VIII a.C.

          A la Biblioteca de Catalunya la Ilíada ha començat diferent, amb la presència d'un joglar que ens ofereix els versos del grec, però sembla que estem situats en l'actualitat, tot i que segons com se'ns barregen els temps... però el que no canvia és, malauradament, la còlera, aquesta irritació violenta contra algú que ha inferit, o hom creu que li ha inferit, un insult, una injúria, un dany...

          Com tantes vegades, tot comença amb un assumpte de bragueta quan el "guaperes" i inconscient Paris, convidat a casa del rei Menelau li rapta la dona, Helena, i se l'emporta a Troia. Menelau és rei d'Esparta i germà d'Agamèmnon i aleshores els aqueus encoleritzats armen un exèrcit mai vist i posen proa cap a Troia.

          I així, vers a vers Homer ens fa saber tot el que va passar al llarg d'aquells deu anys inacabables, en vint-i-quatre cants que, segons va dir l'altra dia Farelo, si els hagués de recitar tots durarien més de quaranta hores, però no, els adaptadors Lisa Peterson i Denis O'Hare ho van deixar en hora i mitja, noranta minuts intensos, molt intensos, que d'alguna manera podríem dividir en dues parts: la primera en que el rapsode interpel·la al públic i hàbilment col·loca a l'espectador en una certa proximitat amb els fets, i a la segona (sense cap intermedi) es desboca relatant el pitjor d'aquella guerra cruel.

          Com a escenografia, Xesca Salvà ha ideat un terra negre brillant bastant gran en contraposició amb una mena de coberta del mateix material i mida en posició inclinada, que donava un curiós efecte mirall en el que el relator es movia, moviments molt ben pautats per Carlotta Bruni. Com agraeixo que els directors fent un exercici de modèstia connectin amb un responsable de moviment escènic! Tot això arrodonit per una il·luminació de Marc Lleixà que tan et transportava a la foscúria de les nits de campament dels soldats, com a la enlluernadora platja davant les muralles de Troia.

          Però això no és tot, el rapsode estava acompanyat pels sons que Juan Pablo Balcázar extreia del seu contrabaix, que amb molta contenció, donava petites rèpliques a les veus del actor. Un efecte molt ben aconseguit. Bravo! Suposo que és una idea del director Juan Carlos Martel que ha dirigit magistralment el monòleg, i, òndia, encara no ho he dit? Farelo està immens, doncs a més de recitar i fer-nos arribar la còlera i la desesperació dels diversos personatges, no para de moure's amunt i avall en una demostració de teatre físic important. No sé si es pesa abans i després de la funció, però estic segur s'hi deixa alguna cosa.

          Gran nit de teatre. La Biblioteca plena a vessar i a la sortida només comentaris favorables i lloances. Per quan una Odissea així?

          P.S. Una de les coses que sempre m'han xocat és que en aquets relats de l'antiguitat, tot i que els grecs eren "civilitzats", les dones eren tractades com a botí de guerra, com una cabra per munyir o cavall per muntar... sí, per muntar, i utilitzades com a tal. Després, veient els telenotícies t'adones que les coses quasi no han canviat...

Sopa De Pollastre Amb Ordi

SOPA DE POLLASTRE AMB ORDI

(a la Biblioteca de Catalunya)

          El 4 d'octubre de 1936 va tenir lloc a Londres l'anomenada Batalla de Cable Street, un xoc entre la policia que protegia una desfilada legal de la Unió Britànica de Feixistes i milers de veïns del barri de l'East End habitat en la seva majoria per estibadors, anarquistes i immigrants de tota mena. Així comença l'obra que ens situa a la casa dels Khan, comunistes convençuts que es preparen per la mobilització antifeixista.

          La mare, el pare, la filla de quinze anys i el seu xicot, un amic... tots socialistes de soca arrel preparant-se per aturar la mani feixista. El fill petit de 5 anys apareix més tard quan la tieta, una altra de la corda, el troba sol pel carrer enmig dels aldarulls.

          Al escenari no hi ha absolutament res, el menjador és buit i si mengen alguna cosa ho simulen amb moviments. D'entrada xoca aquesta escenografia, però mica en mica t'adones que són gent que viuen amb el mínim, quasi res, obrers de la classe més baixa on, per acabar-ho d'adobar, el pare és un panxacontent que perd la feina dia sí dia també.

          Passen els anys, el vailet de cinc ja en té quinze, el xicot de la filla va marxar a Espanya a defensar la República amb les Brigades Internacionals; per sort ha tornat, però... Que va passar en aquella guerra? Les esquerres es van barallar i els feixistes amb idea fixa van guanyar amb l'ajut de Mussolini i Hitler. Alguns ja comencen a estar tocats per un cert desencant. Tot i així la vida quotidiana ha millorat. Ara al menjador ja hi ha mobles, cuina, estris... la família s'ha adaptat una mica a la vida còmode... però tot té un preu.

          La filla i la seva parella marxen a viure al camp desil·lusionats, abandonant la lluita a la fàbrica, l'amic s'ha casat i ha muntat un petit negoci, el fill que ja en té més de vint ha emigrat a França... La desil·lusió plana com una llosa damunt els Khan, ja no hi ha alegria ni aquella trempera que els mantenia cohesionats, forts com un bloc de granit. Tristesa, molta tristesa.

          L'escenografia de Jordi Iglesias, muntada a quatre bandes molt bona i la idea de passar de no tenir res a alguna cosa, grandiosa. El vestuari de Annita Ribera, molt adequat, cutre, de gent molt humil. La il·luminació de Guillem Gelabert ha ajudat fantàsticament a donar vida a aquell escenari buit.

          El text d'Arnold Wesker, un component dels Angry Young Men és una meravella que passa de les alegries més desbordades als quasi silencis més tristos per culpa de la pèrdua de conviccions i ideals polítics. La versió és de Llàtzer Garcia i el propi director, Ferran Utzet que ha fet una labor de conducció extraordinària, i així han brillat els actors, tots a un nivell altíssim. Jo no m'atreveixo a destacar ningú per damunt d'un altra; hi ha papers amb més protagonisme, però l'equilibri ha estat total i això jo sempre ho agraeixo. No en destaco cap, però els anomenaré a tots: Miriam Alamany, Màrcia Cisteró, Ricard Farré, Pol López, Maria Rodríguez, Josep Sobrevals i Lluís Villanueva. Felicitats!

          Només ha faltat l'inevitable paral·lelisme amb la situació política que estem vivint a Catalunya. L'obra està escrita de fa seixanta anys, però sembla que la va escriure ahir pels catalans, i Utzet i Garcia han deixat molt clar que no hi han posat res de collita pròpia.

          Acabo, dient que Sopa de Pollastre amb Ordi a mi m'ha deixat fet pols. Jo no he cregut mai en el socialisme radical, però vaig viure en directe el desencís en la única germana que tenia, comunista del morro fort, idealista i bel·ligerant com poques. Avui m'han saltat les llàgrimes mentre veia la part més demolidora de l'obra, pensant en ella després de la invasió d'Hongria... Hi ha res de pitjor que el desencís? Perdre les il·lusions que t'han mantingut dempeus?

Bodas de Sangre

BODAS DE SANGRE

(a la Biblioteca de Catalunya)

          Madre / ¿què? / me voy / ¿adónde? / a la viña / espera / ¿quiere algo? / hijo, el almuerzo / déjelo, comeré uvas, deme la navaja / ¿para qué? / para cortarlas / la navaja, la navaja..., maldita sean todas y el bribón que las inventó. Així comença Bodas de Sangre amb una referència, ja d'inici, a la sang vessada i a la que, possiblement, es vessarà.

          Federico García Lorca era un poeta, un gran poeta i també un dramaturg, i les seves obres teatrals estan plenes de poesia, d'una poesia que és la veu d'un poble mitjançant les coplas, un gènere autèntic arrelat a la gent i la seva terra.

Nana niño, nana

del caballo grande

que no quiso agua.

El agua era negra

dentro de las ramas.

Cuando llega al puente

se detiene y canta.

¿Què dirá mi niño,

lo que tiene el agua,

con su larga cola

por su verde sala?

          Però apart de la poètica, les obres de Federico són extremes com una tragèdia grega, amb una força dramàtica poc comuna, i Bodas de Sangre és així. La seva estructura ja és curiosa; els personatges són la madre, la novia, el novio, la suegra... només un té nom: Leonardo, el mascle alfa que rebenta el seu cavall amb anades i vingudes davant la casa de la novia, ara compromesa amb el novio, però que abans ho va ser de ell.

          Crec que no cal explicar l'obra que ja és prou coneguda i que Oriol Broggi i el seu equip han mostrat molt fidelment sota les voltes de la Biblioteca de Catalunya. El terra de sorra —a banda de ser la marca de la casa— representa una terra seca i mig erma, els vestits de les dones, negres només amb els tocs blancs dels davantals de les minyones... El retràs d'una zona que ha sofert anys i anys d'oblit excepte en els atavismes, presents i recordats contínuament, la sang, les navalles. El masclisme acceptat per les dones palès en els consells de la madre al novio. Con tu mujer procura estar cariñoso, y si la notaras infatuada o arisca, hazle una carícia que le produzca un poco de daño, un abrazo fuerte, un mordisco y luego un beso suave. Que ella no pueda disgustarse, pero que sienta que tú eres el macho, el amo, el que manda. Deunidó.

          Com he dit, Broggi ha estat molt fidel a García Lorca i penso que l'ha comprès molt bé. Les obres plenes de poesia generalment són una filigrana que es poden espatllar sent barroers. Algun problema? Penso que per a les persones poc coneixedores de l'obra del poeta, els canvis de personatge repetint actors els podria confondre, ajudats, o entorpits, per la il·luminació fosca, però boníssima de Pep Barcons (felicitats!). Suposo que és un problema de pressupost, doncs el de Fuente Vaqueros la va escriure per 12 actors, més un número indeterminat de leñadores i mozos, i aquí s'ha fet amb 6 actors. Una altra cosa ha estat el càsting. La Clara Segura ha fet un treball molt bo fent de madre, però quan feia de novia, una noia de 22 anys m'ha xocat. Hauria agraït qualsevol de les moltes actrius d'aquesta edat que han demostrat tremp i categoria per fer el paper. Quedi clar, però, que això per a mi ha estat pecata minuta.

          Queda res per dir? Sí: el cavall —¡Ay caballo grande que no quiso el agua!—. Que guapos són aquests animals i quin domini de Montse Vallvehí. Li van donar un plus a l'espectacle que va fer que molts espectadors es posessin a aplaudir —tot i que jo no comparteixo aquestes eufòries— a meitat de l'espectacle. I per acabar treure'm el barret davant els acompanyaments musicals de Joan Garriga i companys; suposo que encara són la Troba Kung-Fú. Extraordinaris, un complement impagable!

          Una nit màgica en un lloc màgic. Sou una perla la gent de la Perla, collons!

Boscos

BOSCOS

(a la Biblioteca de Catalunya)

          E primer que m'ha impressionat d'aquesta obra de Mouawad que està en cartell a la Biblioteca, ha estat la il·luminació. De la fosca inicial, hem vist com la Cristina Genebat apareixia davant els espectadors, amb una il·luminació lateral que m'ha impactat, que m'ha sorprès, i de seguida he pensat que la llum, o la foscor, seria una peça important de l'obra, i no m'he equivocat, però és clar, l'actriu ha començat a dir el text i he quedat abduït per la paraula. Els textos de l'autor libanès nacionalitzat canadenc no acostumen a deixar ningú indiferent. Ah!, la força de la paraula. No m'estranya que els dictadors es caguin a les calces davant d'un poeta, dramaturg o cantautor bo, i optin directament per fer-lo matar, quan poden.

          Avui patiré per fer la ressenya, perquè l'obra és enorme, desmesurada en personatges i en el temps que abasta, situada en un moment de la història d'Europa especialment complicat, la caiguda d'un imperi, dues guerres dites mundials, el desmantellament del mur que separava un país... però l'autor no té pietat de l'espectador i quan es desferma deixa anar tot el que té al pap, i a fe que és molt. A més, dels quasi 150 anys que abasta, hi intervenen vint-i-cinc personatges, tots tocats per la seva història familiar. Si a tot això hi afegim que l'ordre en que s'explica el drama no és cronològic, la dificultat és major, però l'interès augmenta per aquesta falta de linealitat.

          Com he dit la història és llarga en el temps i ens parla de la obsessió per la identitat. Un paleontòleg ajuda a una adolescent, de nom Loup, a trobar els seus orígens per tal d'acceptar el passat familiar, i així farem un viatge  través de la vida de vuit dones: Loup (època actual), Aimée, Luce, Sara, Ludivine, Léonie, Hélène i Odette (1871). Una línia gens fàcil de seguir buscant la redempció a través del dolor, la pena i finalment acceptar algunes parts molt fosques —abandonaments, crims, incestos...— de la història, a través de l'amor. Tot explicat amb un llenguatge poètic marca Mouawad, que sembla que tria les paraules (segur que ho fa) per arribar al fons del cor i interpelar-nos.

          El resultat és impecable, doncs com deia la meva àvia, s'han ajuntat el pa i la gana. Oriol Broggi, gran coneixedor de Wajdi Mouawad, pare del projecte, com a director i escenògraf, aquesta vegada amb un terra ple de fulles seques. La immensa amplada de l'escenari a permès encadenar escenes de diferents moments històrics com en un circ de tres pistes on la il·luminació ajudava a situar-nos. De tan en tant unes projeccions difuses sobre la paret, algun mobiliari accidental segons el moment, però res més. Cristina Genebat n'ha fet la traducció, Pep Bracons la il·luminació i Annita Ribera el vestuari, i tot l'equip de La Perla fotent-hi el coll. Onze actors interpretant vint-i-cinc personatges de molt diferents registres: Màrcia Cisteró, Cristina Genebat, Marissa Josa, Clara de Ramon, Xavi Ricart, Xavier Ripoll, Marc Rius, Carol Rovira, Xavi Ruano, Sergi Torrecilla i Ramon Vila, tots excel·lents i convincents en els seus papers.

          Amb la d'avui hem tancat la tetralogia La Sang De Les Promeses, doncs a Barcelona ja hem pogut veure les quatre obres que la composen, i no diré allò de "ara ja em puc morir" perquè em sembla una bajanada i no en tinc punyeteres ganes, però sí que penso que el conjunt té la potència de les millors tragèdies gregues o de Shakespeare, però això que he dit no té cap base científica, només és el que em sembla a mi.

La Hostalera

LA HOSTALERA

(a la Biblioteca de Catalunya)

Carlo Goldoni és per alguns (m'hi incloc) l'autor italià clàssic de referència, un dels primers que va prescindir de les màscares de la Commedia dell'Arte, encara que Trufaldino, en Servitore di due Padroni, continua fent-la servir. Tot i així en les seves obres el venecià barreja elements de la seva època amb els de la Commedia, però és un dels referents en el pas cap a les obres d'autor, amb els textos tancats, sense deixar pas a la improvisació.

La Locandiera és una de les seves obres més celebrades, possiblement de les que millor reflecteix el seu estil. Parla d'una classe mitjana incipient, però sense oblidar-se de satiritzar els costums dels nobles, presentats com a persones arrogants i presumptuoses. Mirandolina (la hostalera) és una dona autònoma i treballadora que porta l'hostal que va heretar del seu pare. Coneix sobradament el seu atractiu i és el més allunyat que pot haver-hi d'una bleda. Acostumada a les atencions dels homes, Fabrizio el seu criat (que n'està enamorat), el Marquès de Forlimpopoli (arruinat i enamorat) i el compte d'Albafiorita (burgès enriquit i enamorat), no pot admetre que el Cavaller Ripafratta no li faci cas, i el vol seduir.

L'obra es fa a la Biblioteca de Catalunya amb una escenografia poc comuna. D'entrada els que toquem sorra amb els peus som els espectadors instal·lats en tauletes de sis persones i els intèrprets estan aquesta vegada damunt un escenari amb només dues taules de bar sota el cartell de la fonda. La il·luminació no destaca perquè pràcticament es manté la llum general . El vestuari és actual i per a mi això ha representat un problema. M'explico: el llenguatge i la manera de fer eren del settecento; la tonteria com anaven darrera la dona, els obsequis que un li feia... i això fet dins d'una americana m'ha grinyolat.

Confesso que l'obra en general no m'ha satisfet; potser n'esperava massa. Alguns feien referència a una Hostalera em sembla dirigia per Belbel, d'èxit clamorós i que jo no vaig veure. La meva estava en una que es va fer al Piccolo di Milano que em va deixar amb la boca oberta. Aquesta l'he trobat mancada de finezza, cridada en excés, exagerada en alguns papers i en altres m'ha semblat que el director ha permès que alguns intèrprets hagin utilitzat tics habituals en ells, o sigui que l'actor X ha fet d'actor X.

A la mitja part, com que estàvem en un hostal, ens han servit penne rigate, i aquí em trec el barret, perquè érem molta penya i estaven bons i calents; potser el vi tenia un punt excessiu d'acidesa, però això ja és filar molt prim i jo sóc molt mirat per aquestes coses. En acabar, la tanda d'aplaudiments ha estat llarga i generosa. Me'n alegro pels actors.

Caïm i Abel

CAÍM I ABEL

(a la Biblioteca de Catalunya)

Els gestors dels teatres importants, i penso que els de La Perla 29 entren dins aquest esquema, encarreguen obres a dramaturgs —habitualment locals— per fer produccions pròpies. Anar a Londres, per exemple, i veure una obra nova de la Caryl Churchil, quedar entusiasmat, demanar-ne els drets i portar-la a casa té el mèrit de la oportunitat i estar al dia, però els encàrrecs es fan a cegues i aquí la virtut i el risc són molt més grans. Vagi per endavant, doncs, el meu homenatge a aquests gestors teatrals valents.

Caïm i Abel és una obra ambiciosa; una peça que dura tres hores llargues quasi ho ha de ser per definició. És una obra en dues parts on en la primera s'explica la història de Caïm i en la segona la d'Abel, dues vides absolutament independents que al final es troben, l'un està vivint en el primer món i l'altra prové del tercer. Parla de l'allau migratori que ens assetja i, segons el programa de mà, aquesta actualitat i la història desdoblada en dues ens remet a Incendis de Wadji Mouawad. Aquest comentari penso que se'l podien estalviar perquè, al menys a mi, em va crear unes expectatives excessives. Mouawad és molt Mouawad.

L'obra comença amb els records d'un adolescent que ens presenta la seva família i com vivien: el pare, la mare, la germana petita i ell; classe treballadora, medi rural. L'obra avança, una mica sincopada, però tira endavant. De vegades és una mica confosa i poc creïble, com quan descobreixen qui els roba la fruita del tros i acaben llogant-lo, o en la seqüència de la desaparició per una estona de la germana, en mans del tonto del poble. La part en que un guàrdia de fronteres descobreix un il·legal i en contes de detenir-lo li dona conversa, encara ho és menys de versemblant. Els personatges, però, estan força ben dibuixats i la història té els seus moments.

A la segona part la cosa comença a fer aigües i costa més d'empassar-se tot el que està succeint, els lligams i les casualitats d'una història amb l'altra. Dos suïcidis per penjament en una sola obra em semblen molts. No diré més coses que m'ha grinyolat perquè seria fer spoilers, però penso que Marc Artigau s'ha complicat la vida.

La posada en escena és molt "Perla", però senzilla. A la meva manera de veure s'ha comés algun error, doncs la distribució de seients era en "U" i de vegades els actors estaven tan situats en els extrems que la visió del que passava a escena era complicada. També penso que s'ha abusat de portar part de l'obra al fons del tot de la sala i ja és sabut que les condicions acústiques de la Biblioteca són una mica "meixantotes", com diuen a Lleida i quan els actors parlen estant d'esquena, la veu costa molt d'arribar, al menys pels que ja comencem a ser grans.

Els actors ha defensat l'obra amb més o menys fortuna. Jo, particularment, em quedo amb les actuacions de Lluís Villanueva i Marc Rodríguez; també s'ha de dir que, al menys per a mi, tenien els millors papers.

P.D. Aquesta, per a mi, ha estat l'obra 376 d'aquesta temporada, però no intenteu esbrinar que vull dir amb aquesta dada una mica onanista. És una conya que ens portem uns quants iniciats. Potser algun dia l'explicarem.

Dansa d'Agost

DANSA D'AGOST

(a la Biblioteca de Catalunya)

El director Ferran Utzet s'està convertint en un especialista en teatre irlandès. Primer La Presa (Connor McPherson) i més endavant Traduccions, del mateix autor de l'obra que hem vist avui, Brian Friel, aquell que anomenen el Txèhov irlandès —també autor de la magnífica Afterpaly dirigida per Imma Colomer, la recordeu?—. Doncs Utzet sembla que entén molt bé aquest tipus de teatre i es fa seus els personatges, i avui ho ha tornat a demostrar.

Dansa d'Agost ens parla de moltes coses: de la Irlanda dels anys 30, d'una família, de les responsabilitats dins la família... però principalment d'una cosa terrible, trista i  implacable: la repressió, i tan m'és si és religiosa, cultural, del "què diran" o totes juntes; la repressió, aquella càrrega, aquell pes que impedeix fer el que voldries fer, i per tan ser feliç, ni que sigui equivocant-se, que per això som humans. Penso que tan Friel com Utzet han sabut trobar el punt exacte per explicar-nos això.

Bally Beg, un poblet d'Irlanda, 1936. Una casa on viuen les cinc germanes Mundy, la Kate, la única que treballa a fora, mestra de l'escola parroquial, cap de família i una mica integrista religiosa; l'Agnes i la Rose (aquesta amb una disminució psíquica) que treballen a la llar cosint guants, La Maggie i la Chris que fan de mestresses de casa. Aquesta última té un fill de cinc anys (Michael) fruit d'una aventura amb un pocasolta venedor de fum que reconeix el fill, però no l'ajuda i només el va a veure d'any en any per prometre-li una bicicleta. Últimament s'ha incorporat a la família un tiet que al llarg de trenta anys ha fet de missioner a Uganda, però ara ha tornat perquè sembla que no està massa bé de salut, tot i que el seu retorn és una mica confús. I un relator, el Michael, ja gran, que recorda aquella casa i aquella època, quan ell tenia 5 anys.

Amb aquest elements Friel ens presenta un retaule magnífic d'aquella societat, de com vivien i de quines ànsies tenien, alguna de tan senzilla i innocent com les ganes d'anar al ball del poble en ple agost per les festes de celebració de la collita, i de com les germanes s'esvaloten pensant-hi i es posen a ballar al mig de la cuina... per acabar decidint que no hi poden anar, que què diran, cinc dones solteres, sense parella...

Sí, la trama és més complicada i passen moltes més coses, però jo m'he quedat amb aquesta tristesa i el cor encongit per culpa d'Utzet que ha dirigit magníficament a tot l'elenc d'actors. Si hi afegim una posada en escena magnífica, en uns tons ocres, tardorals tot i passar a l'agost (a Irlanda no gaudeixen del nostre sol), una escenografia magnífica i un vestuari clavat amb una roba que semblava cosida als anys 30, doncs les emocions han pujat a la gola amb molta més facilitat per allò de "m'ho crec".

Com diu el director Utzet, poques obres ofereixen cinc papers femenins tan ben dibuixats i pocs autors saben cuinar tan bé, a foc lent, una història que descriu un món rural abocat a la desaparició, per falta d'adaptació a la modernitat i per l'esclat de la guerra que ho havia de canviar tot.

Quasi tres hores de bon teatre que han passat volant. La Biblioteca de Catalunya no estava plena del tot, però deunidó, i els assistent hem aplaudit de cor i amb moltes ganes. Aneu-hi; la Catalunya dels meus pares, i possiblement de molts dels vostres, no estava tan lluny de la Irlanda que avui ens han retratat. Segur que hi reconeixereu similituds i per això encara us emocionarà més.

Una Giornata Particolare

UNA GIORNATA PARTICOLARE

(a la Biblioteca de Catalunya)

L'any1938 Adolf Hitler va fer una visita oficial al seu aliat Benito Mussolini, a Roma. La afluència de romans a la manifestació i posterior desfilada per rebre el führer va ser massiva. Les vivendes es van buidar, tothom va acudir a carrers i places per demostrar la seva adhessió al mandatari alemany. Ettore Scola i el seu inseparable guionista Ruggero Maccari van fer una pel·lícula estrenada al 1977, on relaten el pas d'aquest dia de dues persones que, per motius molt diversos, no acudeixen a la cita fascista-patriòtica.

L'adaptació que han fet Broggi i el seu equip d'aquesta obra és d'una fidelitat a la peli quasi de seqüència a seqüència. La família nombrosa d'Antonietta ha sortit cap a la parada i ella, que es queda a casa descobreix accidentalment que hi ha un veí que tampoc hi ha anat. Parlen i de mica en mica Antonietta s'adona de les contradiccions que està vivint i com li canvia la vida només en unes hores de conversa sincera. Dos desconeguts que s'obren l'un a l'altra fent sortir els seus problemes i desil·lusions; ella mare i dona dominada per un feixista masclista i ell perseguit i a punt de ser deportat per la seva homosexualitat; ella no se sent respectada i ell se sent perseguit.

La posada en escena és lògica i efectiva: escenari a tota amplada, a l'esquerra el pis d'Antonietta i a la dreta el de Gabriele, separats per un espai al mig que representa l'escala de l'immoble i també el terrat. La il·luminació ha ajudat a crear l'ambient adequat i la banda sonora pràcticament com la pel·lícula, una ràdio de fons retransmetent la jornada. L'únic que em sembla que no estava a la peli ha sigut la inclusió del segon moviment de la setena de Beethoven.

Així doncs, tot bé? Pel meu gust no del tot. Em costa aclarir el que no m'ha acabat de funcionar, però m'ha semblat que l'obra fluïa de manera exageradament lenta, cosa que l'ha llastrat i en determinats moment l'ha fet una mica pesada, i per culpa d'això les actuacions, que han sigut molt correctes, diria que no han passat d'aquí i no han aconseguit l'excel·lència que n'esperava de la Clara Segura i el Pablo Derqui. la Màrcia Cisteró quasi no te paper.

Crec que la majoria d'espectadors coneixíem la peli que, en la meva opinió, és extraordinària, amb un duet de luxe —Sophia Loren i Marcello Mastroianni— i un director dels millors d'Itàlia, Ettore Scola, però aquest és el risc d'anar a buscar el millor; els humans comparem i traiem conclusions.

La Biblioteca fins a la bandera d'un públic expectant. En quant al recinte, els problemes de sempre: una acústica deplorable. Jo insisteixo; hi ha d'haver un bon tècnic al món que amb els seus coneixements pugui solucionar els problemes d'una sala construïda a principis de l'any 1400 com a hospital i no per fer-hi teatre al segle XXI.

Timó d'Atenes

TIMÓ D'ATENES

(a la Biblioteca de Catalunya)

Sobre Timó d'Atenes (1607/1608) s'ha especulat molt; que si no sembla de Shakespeare, que si la va escriure un col·lectiu, que potser sí que és del bard, però escrita amb la col·laboració de Thomas Middelton... feina pels erudits que s'ho passen bé investigant i comparant pentàmetres iàmbics. El fet és que aquesta obra ha aterrat a la Biblioteca de Catalunya inaugurant el XI Festival Shakespeare.

Timó és un atenès ric, molt ric, i generós fins a l'extrem de no controlar els seus bens, dilapidador i amic dels seus amics (ell sí). No atén al seu majordom i administrador Flavi i queda arruïnat... La trama és prou coneguda des de fa 400 anys, o sigui que no l'explicaré.

La versió que David Selvas ens ha brindat està situada en l'època actual, cosa perfectament assumible, doncs que una persona important estigui rodejada d'aduladors i falsos amics passa a totes les èpoques. El personatge de Flavi, el majordom i administrador que adverteix a Timó que està malversant tot el seu patrimoni s'ha convertit el Flàvia, una dona, cap problema. La cosa comença a grinyolar quan Timó, en plena festa amb els seus "amics", s'assabenta que està arruïnat... perquè se li presenta El Cobrador del Frac. A partir d'aquí la cosa es comença a posar xunga i l'harmonia se'n va en orris. Timó, que no aconsegueix cap pietat ni ajut dels seus "amics" s'exilia i se'n va a viure a un abocador de deixalles, on buscant menjar troba... tatxín: tres bosses d'esport plenes de lingots d'or. Podria continuar, però prefereixo deixar-ho aquí.

Crec que Selvas i Pompermayer, que en signen la dramatúrgia, han caigut en aquella cosa tan perillosa de "fem-ho diferent" i per épater le bourgeois, com diuen els francesos, s'ha d'afinar molt i penso que ells, avui, no ho han fet. Un altra valor en contra, penso, ha sigut la il·luminació, amb mitja obra quasi a les fosques o amb un focus contra el públic, cosa que ha estat realment fatigant. En quan a l'escenografia, Max Glaenzel —escenògraf que admiro pels seus treballs— no ha tingut en compte que la Biblioteca és molt punyetera i deixar l'escenari a tota llargada fa que la veu dels actors no arribi sempre en condicions a tota la grada. Conclusió: l'obra se m'ha fet llarga i m'he avorrit. La sala plena a vessar i el públic ha aplaudit, però jo diria que amb poc entusiasme, com de compromís.

P.D. per acabar una reflexió: no tothom sap recitar bé Shakespeare, ni tots els actors són capaços de fer-se sentir bé a la Biblioteca. Jo sóc de l'any 40 i com tants de la meva edat —que per altra banda som un col·lectiu important d'espectadors— comencem a tenir problemes d'audició. M'ho compenso amb uns audiòfons que la meva pasta em van costar (tot i no ser com un timpà nou), però tothom sap que hi ha alguns teatres que tenen bona acústica i altres que la tenen deficient i la Biblioteca pertany a aquest últim grup. Potser comença a ser hora de pensar a treballar amb micros inal·làmbrics, que avui cada cop són més perfectes.

Cels

CELS

(a la Biblioteca de Catalunya)

Un altra Wajdi Mouawad, aquesta vegada Cels, la última de les peces de la seva tetralogia Le Sang des Promesses, que tan de nom —amb justícia— li han donat. Cels és una mena de thriller on un grup reduït d'analistes (espies?) isolats en un lloc secret, escolten i intenten desencriptar milers de converses de tot el món que creuen el cel, en busca i prevenció d'atacs terroristes. El suïcidi d'un d'aquests observadors deixa perplex a la resta de l'equip que al intentar esbrinar perquè s'ha llevat la vida descobreixen que estaven seguint una pista equivocada.

Penso que aquesta és l'obra, de les que conec, més desmesurada de l'autor, amb una pila —potser un excés— d'elements que la fan complexa i una mica desproporcionada. També crec que —tot i tenir un discurs molt ben travat— es passa un xic fent expressar als personatges amb monòlegs molt llargs.

La posada en escena és molt interessant, amb un espai central on treballen els analistes, amb ordinadors i altres aparells tecnològics, i al marge d'aquest centre uns espais individuals —les cambres— on dormen, parlen amb les seves famílies —estan isolats— o pateixen els seus problemes particulars.

Bona direcció d'Oriol Broggi i una curiositat. El personatge del suïcida només pareix en pantalla en converses gravades al seu ordinador donant pistes del perquè de tot plegat. Doncs Carles Martínez, interpretant aquest personatge els ha robat la funció a tots els altres intèrprets. mai havia vist que un actor que no està present a l'obra es mengés a la resta de companys. Per a mi l'escena de la "conversa" d'Eduard Farelo amb el mort és realment memorable.

Problemes: doncs els de sempre; la Biblioteca és magnífica, però te una acústica molt punyetera, per no dir cabrona, i els muntatges que no són a la italiana, amb l'amplada del escenari, i els actors de vegades d'esquena, creen problemes d'audició; quan parlen fluix es perden paraules i quan estan emprenyats i criden, les paraules reverberen i tampoc se senten clares. Un altra problema, segons el meu criteri, ha estat la il·luminació excessivament fosca.

Tot i això, penso que és una peça important que val molt la pena de veure i valorar el treball de la Perla 29 amb Broggi al davant per portar obres cabdals del teatre contemporani, gens fàcils de posar en escena, és més, molt fàcils de patinar i abocar-se a un fracàs. O sigui que saludo la valentia dels que arrisquen. La sala pràcticament plena —no oblidem que és pont de Sant joan— ha gratificat als artistes amb forts aplaudiments. Diria que hem sortit tots molt satisfets.

Bolxevics

BOLXEVICS

(A la Biblioteca de Catalunya)

Els de La Perla s’han afegit a la corrent de cedir espai a companyies convidades i han organitzat una mena d’aixopluc com els que fan al Lliure. Bona idea! que penso que serveix molt bé per donar espai a noves formacions i de passada aprofitar infraestructures.

Bolxevics és l’obra que hi he vist avui, una peça estranya en que tres revolucionaris es tanquen en una església aprofitant que els creients ja no hi van. Confesso que no l’he entès i el que s’explica en el programa de mà tampoc m’ha ajudat gens. En copio textualment un bocí: Això és la casa del senyor. Acta del dia: ser radical. Usarem com a mètode el pensament col·lectiu on l’escolta, el respecte i el criticisme hi són indispensables. Posar-nos d’acord. Renegar del reconeixement. No desitjar l’èxit a ningú. Rendir-se amb el cap ben alt. Les facultats són les facultats, per exemple, cantar. Cantar no pot ser ni ideològic ni polític. Ens mantindrem ferms i units: recordar-nos contínuament allò essencial (?)

La posada en escena atractiva, una taula i cadires al centre i l’entorn ple de rampoines i andròmines, però ha pecat d’àmplia, doncs ha utilitzat tota la nau i això a la biblioteca, amb les seves males condicions acústiques és un problema. Il·luminació i vestuari sense destacar.

Penso que el problema de l’obra està en el text d’Aleix Aguilà que és confús i no aclareix bé el que pretén explicar, i per acabar-ho d’espatllar l’obra, pel que diu, és massa llarga. Els actors penso que han fet el que han pogut sota la direcció de Júlia Barceló, que ha tingut el desencert de fer-los cridar de manera desaforada, cosa que ha fet que les veus rebotessin per les pedres venerables de la nau gòtica. El millor ha estat un cor que ha cantat molt bé a capella, però no em feu explicar que representava perquè no ho sé.

Força públic que ha premiat a la companyia amb aplaudiments moderats.

28 i mig

28 I MIG

(a la Biblioteca de Catalunya)

Federico Fellini va fer 11 pel·lícules fins a l’any 1963, dues d’elles “de segments” amb diferents directors i la primera —Luci del Varietà, 1950— fent tandem amb Alberto Lattuada. Per això d’onze en va restar dues, del resultat, mitja (la compartida amb Lattuada) i d'aquí ve que la peli de l’any 1963 la va titular Fellini 8½. Al gran Federico li agradava molt jugar. Avui a la Biblioteca de Catalunya he vist 28 i mig, la última producció de La Perla 29, que va de Fellini... i traieu-ne la conclusió que vulgueu vosaltres mateixos. Juraria que al Broggi i tota la penya també els agrada jugar.

I què és 28 i mig? Si ho hagués de definir amb una sola paraula, diria que és una conya, i ho ampliaria dient que una conya bona —aclariment: les conyes bones són les que diverteixen—. Un viatge oníric pels mons de Fellini, les seves imatges, la seva estètica, les seves fantasies i ficcions, sense deixar de banda les seves fixacions eròtiques (per Déu!) de dones amb grans culs i exuberants mamelles: la Saraghina de 8½, la estanquera i la Gradisca d’Amarcord...

Amb el que acabo de dir quasi que avui ja podria tancar la crònica, però no. En Jeroni Rubio ha fet un treball notable muntant la història i el text, ficant-hi de propina alguna cosa de La Divina Commedia, de Dante; Una Giornata Particolare, de Scola; Sei Personaggi in Cerca d’Autore, de Pirandello; i fins i tot un recitat de Coral Romput d’Estellés (per cert impressionant). Però no, no he acabat; en el moment en que un dels personatges explica una part en italià, un altra en fa la traducció al català, escena calcada de la Vita è Bella, de Benigni, i per acabar-ho d’adobar al teatre també ens hi apareix un cavall blanc... No em voldria deixar tots els personatges fellinians: la Gelsomina i el Zampanó, el tonto d’Amarcord que cridava “vogilo una donna” (disgues-li tonto), la Gradisca, la Saraghina... i naturalment, Marcello Mastroianni

La posada en escena molt interessant: escenari pelat, terra se sorra (faltaria més) i un continu entrar i sortir d’elements: taules, cadires, màquines de filmar, llums... La il·luminació interessant, però una mica fosca pel meu gust i el vestuari molt divertit; bona utilització de les projeccions videogràfiques. Tots els actors amb bona nota, mèrit que es pot apuntar Oriol Broggi. Inconvenients: al utilitzar la nau en tota la llargada, l’audició no era massa bona. Aquesta sala de la Biblioteca és punyetera i els de la Perla ho saben, tot i que sembla que de vegades no se’n recorden. Massa diàlegs no s’han sentit bé, especialment els de caire més intimista. Els que no estàvem a la fila 1 (i no sóc l’únic que ho ha comentat) les hem passat una mica punyeteres.

Penso que tothom s’ho ha passat bé. Aplaudiments generosos i repetides sortides a saludar. Els que som incondicionals del cinema italià hem disfrutat especialment. A mi només m’hi ha faltat Lo Sceicco Bianco del 1952.

Big Will Shakespeare

BIG WILL SHAKESPEARE

(a la Biblioteca de Catalunya)

Avui, a la Biblioteca de Catalunya hem pogut veure  la peça que Quim Lecina ha preparat pel X Festival Shakespeare en honor al bard : Big Will Shakespeare!!! Es tracta d’un recorregut dramatitzat sobre part de l’obra del de Stratfford, amb l’acció situada al Boar’s Head, la taverna que freqüentava l’escriptor. En escena tres actrius-músiques-cantants i un actor.

Comença l'espectacle i mitjançant una breu projecció, l’autor ens explica el seu descobriment de Shakespeare quan tenia 20 anys: al cine amb l’Otel·lo d’Orson Welles. A continuació les tres bruixes de Macbeth ens il·lustren de com era el Londres de finals del XVI, quants habitants tenia, quins teatres hi havia i la mena de públic que hi acudia: majoritàriament prostitutes, mariners, pirates, lladres i... prostitutes. I així comencem a fer un repàs per set de les obres més emblemàtiques de l’autor: Enric IV, Hamlet, Otel·lo, El Rei Lear, Macbeth i Antoni i Cleopatra.

La dramatúrgia és del mateix Lecina i penso ha fet un gran treball, aconseguint mantenir un fil conductor que va enllaçant les set peces sense deformacions ni trencaments bruscos, mentre encaixa comentaris, diàlegs i cites textuals sense que res grinyoli. Així ha aconseguit una passejada desenfadada i segons com alegre per sobre d’uns textos molt potents, sense estar-se de donar una bufetada de tan en tant al públic deixant-nos cruament en el text dur i literal.

Gran idea la de les tres actrius que tan feien de personatges com de “cor grec” —sempre he pensat que les tres bruixes de Macbeth eren un cor grec—, a més de les interpretacions musicals i cantades a molt alt nivell (el duet de piano i cello m’han fet pensar més d’una vegada en la parella Ryuichi Sakamoto i Jacques Morelembaum). El vestuari, que anaven canviant davant del públic, molt divertit: les noies amb un toc puteril de vermells i mitges de malla, i l'actor amb un bon mostrari de fracs, barrets i corones de cartró i oripell. La selecció musical que acompanyava cada quadro era força curiosa, però molt encertada; s’anava balancejant entre Johan Sebastian Bach (1685-1750) i Fats Waller (1904-1943).

Molt bones interpretacions de Montserrat Bertral, Anna Farriol, Berta Vidal i el mateix Lecina que junt amb Eva Hibernia han compartit la direcció. A la Biblioteca no hi cabia ni una agulla i sóc testimoni que hi havia persones esperant si fallava algú per poder entrar. Aplaudiments llargs i sonors i tothom amb el mateix comentari a la boca: redéu que bé ens ho hem passat! I es que els clàssics, si es fan bé, ho admeten tot.

TERRA BAIXA RELOAD

(a la Biblioteca de Catalunya)

         Tenir una idea, ni que sigui bona, no és suficient. Cal desenvolupar-la i aconseguir que funcioni: és el que li ha passat al Carlus Padrissa amb Terra Baixa. Després de fer la pel·lícula, va pensar que podria muntar un espectacle teatral fent interactuar als actors del escenari amb projeccions extretes de la peli; magnífica idea que no ha sabut fer arribar a bon port.

         Per on s’ha perdut? Crec que per tot arreu. Hem de situar l’obra quan es va fer i la manera de pensar d’avui i de finals de segle XIX ha canviat molt. Si no t’ho muntes molt bé, ningú es creu que el Manelic s’enamora de la Marta sense conèixer-la, ella accepta casar-s’hi obligada pel seu amant i cacic Sebastià, i més tard s’enamora perdudament del Manelic.

         Per altra banda els actors que estaven al teatre actuaven talment com si fessin Els Pastorets, versió aficionats al teatre parroquial, molt malament, exagerant de crits i de gestos, braços caiguts i caminar capcots arrossegant els peus. La il·luminació fosca i empitjorada per les projeccions que es feien contra les parets laterals... i “contra” els espectadors d’aquestes localitats. Molts d’ells han hagut d’abandonar els seus llocs enlluernats.

         I el so? Doncs el so ha sigut el pitjor, de jutjat de guàrdia. Tots sabem que la Biblioteca és molt punyetera en quan a so; doncs resulta que els de La Fura no ho sabien! He anat a renyar als tècnics al sortir de l’espectacle i m’han dit que estaven sorpresos del malament que sonava. A més els actors actuaven amb micro, però només el portaven connectat quan cridaven i feien molt de soroll. En el moment àlgid en que la Marta fa una ronda per davant de les tres grades explicant com el Sebastià la va convertir en la seva amant quan era una criatura, miracle! els micros s’han desconnectat i els que no teníem davant a l’actriu en aquell moment, ens hem anat imaginant el que deia.

         Per acabar-ho d’arrodonir, avui també han fet aparèixer la grua, la punyetera grua furera amb una actriu penjada i al final una noia tocant la guitarra i cantant un tema en anglès. Voleu dir que aquest giny no el tenen ja amortitzat i el podrien jubilar? Colofó final i fi de festa: un video de la Marta i el Manelic fugint de la terra baixa cap a les muntanyes, agafats de la mà, saltant i ballant talment com la Heidi i el Pedro. Patètic!

         Sort que l’obra només ha durat una hora i quart. Pocs aplaudiments i alguns crits de uuhhh i molt dolent, entre ells els meus.

LUCES DE BOHEMIA

(a la Biblioteca de Catalunya)

     Jo em declaro un admirador fervent de Valle-Inclán, don Ramón José Simón Valle Peña. Penso que amb la seva novel·la Tirano Banderas (1926) va ser el precursor del que molts anys després s’anomenaria el boom de la literatura sud americana, però anem al que avui ens interessa.

     Oriol Broggi ens ha ofert una versió excel·lent de Luces de Bohemia sota les voltes magnífiques de la Biblioteca de Catalunya. És una obra complicada que l’autor va escriure el 1920 i no va ser estrenada a Espanya fins el 1970. El protagonista és Max Estrella, poeta miserable i cec, escriptor fracassat, bohemi i bevedor, convertit en paràbola grotesca de la impossibilitat de viure en un país de merda, injust i opressiu: Espanya. L’acompanyen una pila de personatges, la majoria patètics com ell: Latino de Hispalis, un bergant, Zaratustra, venedor de llibres i estafador, Picalagartos, l’amo d’una taberna... i fins i tot Rubén Darío.

     Broggi ha resolt molt bé la complicació d’una obra que passa en escasses 24 hores, però en una pila d’escenaris diferents, casa seva, el carrer, la taverna, el despatx del ministeri... fins el seu enterrament al cementiri. Els mateixos actors treien i posaven elements mentre algun d’ells feia de narrador. La il·luminació, tot i que un pèl fosca, excel·lent.

     Els actors han estat tots molt bé, destacant, pels seus papers principals, Lluís Soler, com a Max Estrella i Jordi Martínez, com a don Latino, però insisteixo, el conjunt molt equilibrat; bon treball de càsting.

     L’espai de la Biblioteca, tot i ser festiu i pont llarg, ple a vessar i els assistents ens hem trencat les mans aplaudint. Una nit per a recordar.

     P. D. Ara al espai de la Biblioteca tenen bar. Fa gràcia perquè és el mateix que decorava la obra “La Presa”. Això és reciclatge i aprofitament de materials; el demés són collonades.