Alma i Elisabeth

ALMA I ELISABETH

(a la Sala Muntaner)

M’imagino que devia ser a finals dels anys seixanta que vaig entrar en un cine de Barcelona sense saber ni que anava a veure —en aquella època ho veia tot— i em vaig topar amb El Séptimo Sello, i em va impactar especialment; així vaig conèixer Bergman. Més endavant vindrien El Manantial de la Doncella, etc...

Avui a la Muntaner l’he tornat a trobar en versió teatre a partir de la peli Persona, amb el nom de Alma i Elisabeth. No oblidem que Bergman va començar com a home de teatre i te moltes pel·lícules que són realment teatrals, i aquesta penso que ho és.

Alma és una jove infermera que te cura de l’Elisabeth, una famosa actriu de teatre que al mig d’una representació deixa de parlar. Li fan tota mena de proves i finalment la doctora que la porta diagnostica que no té cap malaltia i li recomana fer un repòs a la seva propietat de la platja, sota la tutela de l’Alma...

A partir de la intimitat entre les dues dones, se’ns parla de l’amor, la maternitat, de la vida com a ficció i mentida i d’un buit existencial. Sí, Bergman és complicat i recargolat: ell mateix s’ho reconeixia, atribuint-ho a la rígida educació luterana que va rebre del seu pare. Però també hi ha una relació de vampirisme de Elisabeth sobre Alma. El mutisme de l’actiru fa que l’infermera expliqui el que no voldria explicar.

La versió és de Magda Puyo —ajudada de Victòria Spunberg— i està interpretada per Mònica López i Marta Marco. El pes del “diàleg” el porta amb excel·lència la Marco, ja que la López diu quatre paraules, però està genial en l’expressió corporal. També hi apareix virtualment la Vicky Peña a través d’una projecció, fent el paper de doctora, vídeo molt ben encaixat. La escenografia de Ramon Simó molt bona: quasi res amb el recolzament de projeccions; exemple, quan les dues dones es queixen del temps perquè plou, al fons hi ha una imatge d’una finestra plena de gotes d’aigua.

Un vestuari senzill, però molt adequat, ens situava en cada moment de l’acció: prenem el sol a la platja, anem a dormir... fins a arribar al vampirisme abans esmentat amb un intercanvi de vestuari. Il·luminació eficaç que acaba d’harmonitzar el conjunt. Forts aplaudiments en una Muntaner quasi plena, la platea. La recomano sincerament.