Rinoceront

RINOCERONT

(al Teatre Lliure de Montjuic)

Segons m’ha comentat un amic quan sortíem de veure questa peça, Emmanuel Demarcy-Mota, el responsable de l’obra en cartell, ha dit en una entrevista que per aquesta posada en escena ha forçat als actors a utilitzar la dicció típica amb cantarella de la Comédie Française. Si hagués sentit la conversa (era a la ràdio?) no hauria anat a veure l’obra. No m’agrada aquest estil excepte en els Molière que fan a França, especialment a La Comédie.

Dit això, ja puc confessar que aquest Rinoceront m’ha avorrit, i l’he trobat tediós malgrat la magnífica posada en escena i als extraordinaris moviments coreogràfics dels actors, ambdues coses a un nivell altíssim. El vestuari correcte i adequat a la orientació que s’ha donat a l’obra, i l’ambient sonor —música i sorolls— bons de veritat.

Que ha fallat? Per a mi la dicció, aquella manera de fer que en castellà en diuen cansina i que al català podríem traduir per lenta i pesada, i també la il·luminació excessivament fosca i que ens ha obligat a forçar la vista, un treball afegit a la dificultat que la peça era parlada en francès.

L’obra és una vella coneguda del teatre de Ionesco, una peça dura i implacable que s’inspira en el naixement d’un estat feixista a la Romania dels anys 30, però que —merda!— tornem a tenir tots massa a prop. A la ciutat de l’acció, on no tot són flors i violes, els ciutadans es van convertint en rinoceronts: per peresa? conformisme?... Tots menys un, el que semblava més feble, amb tendències a l’alcoholisme. L’obra com he dit és cruel, tot i així te els seus tocs d’absurd sense els quals no seria un Ionesco. No em puc estar de reproduir un breu diàleg del primer acte.

El senyor Lògic li diu al senyor Gran: aquí te un silogisme exemplar. El gat te quatre potes. Isidor i Fricot tenen quatre potes, per tant Isidor i Fricot són gats. El senyor Gran al senyor Lògic: el meu gos també te quatre potes. El senyor Lògic contundent al senyor Gran: aleshores és un gat.

I és que Ionesco quan fa de Ionesco és molt Ionesco. Tornant al dia d’avui, la Fabià Puigserver només mig plena —o mig buida, a escollir depenent de si s’és optimista o pessimista— i una part del públic a aplaudit amb ganes; l’altra una mica fred. Només estem a la meitat, però em temo que aquest Grec, en quant a teatre va una pèl coix.