GEORGE KAPLAN
(a la Sala Beckett)
Frédéric Sonntag és un jove
dramaturg francès (1978) que ha participat més d'una vegada en l’Obrador d’Estiu
de la Sala Beckett. Aquests dies podem veure el seu Georges Kaplan al Festival
Grec, naturalment a la Beckett.
George Kaplan és una mena de
comèdia estructurada en tres parts. En la primera un grup d’activistes
clandestins debaten —potser més aviat discrepen— com endegar un projecte que
denunciï la deriva del sistema. En la segona un grup de guionistes de Hollywood
fan una mena de brainstorming per un
relat de ficció. En la tercera un grup de poder, o de contrapoder, o una mena
de CIA estudia amb urgència com fer front a una amenaça... El nom de George
Kaplan sempre hi és present. Però qui és George Kaplan?...
La broma és que aquest és el
nom d’un personatge de la peli de Alfred Hitchcock North by Northwest (1959) —aquí traduïda sense cap vergonya amb el
nom de Con la Muerte en los Talones,
toma!—. I què cony vol dir tot això? Doncs jo penso que el Sr. Sonntag ens ha
fotut dins una trama, o un embolic, per fer-nos veure una mena d’efecte
papallona.
L’estructura del relat és
molt bona en les seves diverses parts, amb tocs de molta mala llet, però
divertits i amb segones lectures, com l'anècdota banal del cafè. Un dels pringats
activistes comenta “com és possbile fer un cafè tan bo comprant la merda més
merda del supermercat?” i en una altra part els personatges més importants del món:
“com és possible que comprant el millor cafè que existeix fem aquesta merda de
cafè?”.
La posada en escena molt
adequada, amb una Beckett a tres grades i una il·luminació potent. Al mig,
sempre una taula on es debat el nostre futur, o ves a saber... Toni Casares ha
endevinat el to de cada part i ha portat als actors pel bon camí. L’obra està
molt equilibrada, però com que als humans ens agrada triar, de les tres parts
jo em quedo amb la primera, la dels activistes, potser perquè simpatitzo més
amb els utòpics pringats. Val la pena fer esment d’un bon ús de l’audiovisual.
Últimament ja és habitual trobar-se amb l’ajut d’aquesta tècnica que cada
vegada s’integra millor. Jo sóc partidari de les noves tecnologies sempre que
siguin un ajut, no com a una mena de demostració que digui “guaita que se fer”.
La Beckett força plena i els
espectadors hem aplaudit amb ganes, fent sortir a tota la penya a saludar
repetides vegades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada