El Asno de Oro

EL ASNO DE ORO

(al Teatre Romà de Mèrida)

Fa molts anys, en part perquè me’l van recomanar i en part perquè llegir un llibre editat a la col·lecció Bernat Metge donava to —i a mi m’encantava lligar per la via cultural i fins i tot me’n sortia prou bé— vaig agafar L’Ase d’Or de Luci Apuleu i al cap de poques pàgines vaig quedar flipat. Òndia quin llibre tan bo i divertit! Avui, bé, ahir, al teatre romà de Mèrida en vaig veure la versió que Rafael Álvarez, autoanomenat El Brujo, n’ha fet per al teatre.

Comencem pel començament: El Brujo és una força de la naturalesa, un gran actor, adaptador, productor... però en realitat és un joglar, un JOGLAR en majúscules i com a tal, per a ell, els texts són com una goma de calça, que s’estiren i s’arronsen segons el que demana el moment. És una llàstima que el vegem poc per Barcelona. Si és capaç de quasi omplir el teatre romà de Mèrida amb un aforament proper a les 3.000 localitats durant cinc dies, penso que podria fer un paperàs al Grec de Montjuic amb un aforament inferior.

Tornem a la goma de calça. El Brujo agafa un text i a més d’adaptar-lo l’actualitza. Ara algú em podrà dir que als clàssics se’ls ha de tenir respecte: doncs no. Els clàssics ho són perquè estan per damunt del be i del mal i si un atrevit se’ls fa seus per denunciar el que esta passant, benvingut; benvingut Rafael Álvarez i als que no els agradi que els donin pel sac.

Apuleu, l’autor del segle II, pertanyia als anomenats “neosofistes”, oradors ambulants, mags, filòsofs que passejaven la seva facúndia pel món mediterrani. La seva influència sobre els grans narradors del Renaixament està sobradament demostrada, des de Sant Agustí fins a Shakespeare. I que en fa El Brujo d’aquests text? Doncs narra les peripècies que ha de passar l’autor convertit en ase per culpa d’un malefici equivocat —una transformació incitada per les seves tendències lúbriques— fa una crítica punyent, doncs tot i ser un ase, al seu interior continua sent un home i és testimoni “amagat” del que diuen davant d’ell la resta d’humans.

La posada en escena és bruja; res de res amb una bona il·luminació i un moviment escènic estudiat fins al mil·límetre. El vestuari, el seu vestuari, d’un blanc immaculat, començant per els seus cabells, continuant per la camisa, pantalons i frac, també blanc; només unes wambes als peus trencaven l’immaculadesa. Tres músics molt bons —percussió, saxo baríton i violí i teclat— li feien de suport, fent més sorolls onomatopeics que melodíes.

Ahir l’obra va durar dues hores i mitja, però abans d’ahir, la nit de l’estrena, com que hi assistia “tothom”, entenent per tothom els que no paguen, o sigui polítics i endollats de la junta d’Extremadura i convidats de la d’Andalusia, la cosa es va allargar mitja hora més —el concepte de goma de calça—. Segons em van explicar, als polítics els va fotre a caldo, tant, que més d’un es volia aixecar i tocar el dos, cosa que naturalment no van gosar a fer per vergonya (la que els queda).

Gran nit de teatre en un marc incomparable (això sona a frase del No-Do) amb un públic entregat que ha aplaudit fins a rebentar-se les mans. A Mèrida El Brujo és tot un personatge, una força de la naturalesa (em sembla que això ja ho he dit abans).