REISE DURCH DIE NACHT
(al Gymnase du Lycée Aubanel, al 67è Festival d'Avinyó)
Katie Mitchell és una
creadora anglesa poc convencional, una directora associada al Royal National Theatre de Londres. Amb
això vull dir que no és cap nou vinguda, la seva llista d’espectacles dirigits
del 1994 és impressionant i és contínuament convidada per teatres tan important com la Schaubüne de Berlín, el Schauspiel de Colònia, o el Festival d’Avinyó.
En aquest Viatge a Través de
la Nit ha fet un muntatge força espectacular que a mi m’ha resultat pesat. L’escenari
del Gymnase du Lycée Aubanel, molt
ampla, ocupat totalment per la reproducció d’un vagó de tren. Els espectadors el
teníem davant com si estiguéssim a l’andana, per tant vèiem les finestres, però
no la profunditat del vagó, que és on passaven les coses; els que sèiem al
lateral, imagineu-vos-ho, però això no era un error de la producció, és l’estil
d’aquets noia, perquè l’acció s’anava filmant en vídeo i es projectava damunt
una pantalla gegant situada sobre el vagó.
Els càmeres estaven situats
entre el vagó i els espectadors, amb la quan cosa era un continu d’anar amunt i
avall, passar cables, focus, situar aparells que simulaven la marxa del tren...
un embolic i un munt de noses pels que ens agrada mirar l’escenari, que es veu
que era el que no havíem de fer: havíem de mirar la pantalla i jo per això —ara
seré un pèl brusc— em compro la peli i me la miro a casa.
La història —basada en una
novel·la de Friederike Mayrücker i adaptada per Duncan Macmillan— és el viatge
que fan la Regina i la seva parella de París a Viena amb motiu de la mort del
pare d’ella. Una fotografia desencadena una colla de flash-back que la porta a records foscos, molt foscos...
Va ser molt aplaudida i reconec
que és innovadora, però a mi se’m va fer pesada. També reconec que les
actuacions eren bones, les cares de tristesa carregades de problemes eren molt
expressives, però quasi només les cares, perquè les filmacions eren, en la gran
majoria, en primer pla, i a mi m’agrada veure com es belluguen els actors, allò
que en diuen l’expressió corporal. En fi, vaig descobrir que no sóc un fan de
la Mitchell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada