ALLÒ DE QUÈ PARLEM ROMAN INEXPLORAT
(a l'Espai Lliure, Montjuic)
D'entrada diré que per a
mi Thomas Bernhard és un dels grans dramaturgs europeus del segle XX. Persona
complicada, molt crítica amb el poder —especialment l’austríac, el seu país d’acollida— del que no perdia ocasió per
parlar malament dels dirigents de la cosa pública, especialment dels del Burgtheater
vienès.
“Els meus premis” és un
llibre de textos breus, el seu últim llibre, on explica amb humor i una bona
dosi de mala llet això, com li van ser concedits un seguit de premis i la seva
particular forma d’acceptar-los. Tossar, amb l’ajut d’Evelyn Arévalo han
transformat part d’aquests textos en obra de teatre, i se’n han sortit cum laude.
La posada en escena és
senzilla però molt aconseguida; una sala d’estar —la de casa la seva “tieta”
Hedwig Stavianicek, personatge que broda l’Imma Colomer— on un periodista
entrevistarà al propi Bernhard, en presència de la tieta. L’entrevista tindrà
diferents parts i a cada canvi, al fons es projecta una famosa gravació del
1981 on Glenn Gould interpreta al piano les Variacions Goldberg —Johann
Sebastian Bach, BWV 988— peça predilecta del dramaturg.
Tots coneixem la finezza de Pep Tossar, tan en les
adaptacions, com en la direcció o la interpretació. Doncs bé, aquesta vegada s’ha
lluït de veres, com diria un illenc. Cada personatge estava en el punt just:
Òscar Intente com a periodista, el paper de menys lluïment. Imma Colomer, com
a “tieta” —que en realitat no ho era— amb una classe magistral d’expressions
facials quan volia suavitzar o corregir situacions sense obrir la boca.
Finalment el mateix Tosar com a Bernhard, infeliç, desenganyat, però
irreverent i incontinent: “la ministra roncava, encara que molt suaument,
roncava, roncava amb el suau roncar dels ministres, conegut al món sencer” explica
una entrega de premi descrivint la classe política.
Llàstima que l’Espai Lliure
estava mig buit. Què cony està passant? M’agradaria saber-ho, però de moment
només sé que una obra que és una joia no té la resposta que hauria de tenir,
penso jo. Encara teniu fins demà per anar a veure-la i aplaudir-la. Feu-me cas,
me’n donareu les gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada