28 de jul. 2013

Allò de què parlem roman inexplorat

ALLÒ DE QUÈ PARLEM ROMAN INEXPLORAT
(a l'Espai Lliure, Montjuic)




D'entrada diré que per a mi Thomas Bernhard és un dels grans dramaturgs europeus del segle XX. Persona complicada, molt crítica amb el poder —especialment l’austríac, el seu país d’acollida— del que no perdia ocasió per parlar malament dels dirigents de la cosa pública, especialment dels del Burgtheater vienès.
“Els meus premis” és un llibre de textos breus, el seu últim llibre, on explica amb humor i una bona dosi de mala llet això, com li van ser concedits un seguit de premis i la seva particular forma d’acceptar-los. Tossar, amb l’ajut d’Evelyn Arévalo han transformat part d’aquests textos en obra de teatre, i se’n han sortit cum laude.
La posada en escena és senzilla però molt aconseguida; una sala d’estar —la de casa la seva “tieta” Hedwig Stavianicek, personatge que broda l’Imma Colomer— on un periodista entrevistarà al propi Bernhard, en presència de la tieta. L’entrevista tindrà diferents parts i a cada canvi, al fons es projecta una famosa gravació del 1981 on Glenn Gould interpreta al piano les Variacions Goldberg —Johann Sebastian Bach, BWV 988— peça predilecta del dramaturg.
Tots coneixem la finezza de Pep Tossar, tan en les adaptacions, com en la direcció o la interpretació. Doncs bé, aquesta vegada s’ha lluït de veres, com diria un illenc. Cada personatge estava en el punt just: Òscar Intente com a periodista, el paper de menys lluïment. Imma Colomer, com a “tieta” —que en realitat no ho era— amb una classe magistral d’expressions facials quan volia suavitzar o corregir situacions sense obrir la boca. Finalment el mateix Tosar com a Bernhard, infeliç, desenganyat, però irreverent i incontinent: “la ministra roncava, encara que molt suaument, roncava, roncava amb el suau roncar dels ministres, conegut al món sencer” explica una entrega de premi descrivint la classe política.
Llàstima que l’Espai Lliure estava mig buit. Què cony està passant? M’agradaria saber-ho, però de moment només sé que una obra que és una joia no té la resposta que hauria de tenir, penso jo. Encara teniu fins demà per anar a veure-la i aplaudir-la. Feu-me cas, me’n donareu les gràcies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada