TRAGÈDIES ROMANES (II)
(al Teatre Lliure de Montjuic)
Continuo amb la crítica de les Tragèdies Romanes que vaig començar ahir, on en vaig quedar amb l’ambientació, l’escenografia, la
música... Avui parlaré de la interpretació.
La primera tragèdia
representada va ser Coriolà, per a mi un dels grans temes de Shakespeare, al nivell
de Macbeth o el Rei Lear. Coriolà, Caius Marcius, va ser un general romà, vencedor
dels volscs i conqueridor de la ciutat de Coriolo, motiu pel qual li van donar aquest
nom. Una tragèdia que gira al voltant del orgull. Shakespeare va ser un mestre
retratant els defectes humans: la gelosia amb Otel·lo, l’ambició amb Macbeth o
Ricard III, la revenja en Hamlet... Per a mi Coriolà va ser la millor de les
tres tragèdies representades, la que més em va impactar. També podria haver
passat que al ser la primera i la més curta —uns 80 minuts— la sorpresa fos més
xocant.
La segona, Juli Cèsar, una
obra en que el protagonista no és precisament Cèsar sinó Brutus, l’home que
Cassi convenç per unir-se als conjurats. És una peça que ens parla del honor,
el patriotisme i l’amistat i en que Marc Antoni agafarà un paper rellevant. La
segona en el meu ordre de preferències de la nit.
La tercera és Marc Antoni i
Cleopatra. Va ser la més llarga —quasi dues hores i mitja— i la que em va
semblar més fluixa per el plantejament que es va fer de Cleopatra, una mica
frívol en la primera part i excessivament dramàtic en la segona, un rol que no
em va acabar de lligar.
Dit això i vist l’ordre de
les meves preferències, podria ser que el cansament hagués influït en la meva
apreciació, però en conjunt haig de dir que les actuacions van ser superiors,
possiblement immillorables, i que tot i no comprendre un mot de neerlandès, em
vaig emocionar més d’una vegada. Sempre he pensat que un Shakespeare no et pot deixar
indiferent, les històries són tan potents que et captiven o queden com una
mariconada que es dissol en una esvaïda fluixesa. No va ser el cas. La tensió
mai va baixar i els protagonistes s’hi van deixar la pell. Excel·lent direcció
de Ivo van Hove.
Menció apart es mereix el
tractament i la utilització del vídeo. En una obra de tan gran format, hauria
sigut impossible un seguiment fins el últim detall de cada acció sense aquest
recurs.
Penso que els que vam
assistir a la funció ens podem considerar uns afortunats. Són muntatges que no
es veuen cada dia i quan passen s’han d’aprofitar. La Fabià Puigserver a tres
quarts d’entrada, i al final del espectacle, una mica més de la meitat. No
tothom aguanta sis hores seguides en una llengua difícil, per no dir impossible
per un mediterrani. Aplaudiments llargs i forts d’un públic dempeus. Gest
simpàtic el de fer sortir a saludar al personal del Sifò, el Pablo i el Jorge, responsables del bar i cuina que hi havia a l’escenari, actors també per una nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada