24 d’ag. 2013

Titus Andronicus

TITUS ANDRONICUS
(al Swan Theatre de Stratford-upon-Avon)



De vegades els esforços ens són recompensats. És el que m’acaba de passar. Agafa un avió i vola a Birmingham, dos trens i cap a Stratford-upon-Avon, tot això per veure com s’ho fan els de la RSC. Resultat: immillorable, o sigui que em sento recompensat.
He vist Titus Andronicus, una de les obres que jo considero de “les bèsties” —però de les millors— del senyor Shakespeare; una peça en que surt el pitjor de la condició humana. Hi ha lluita pel poder, traïció, impietat, venjança, assassinat, mentida, violació, amputacions... em deixo res? Al sortir del teatre, mentre caminava cap a l’hotel, pensava que si el bard hagués vist la pel·lícula d’en Tarantino Reservoir Dogs després d’haver escrit aquest Titus, hauria pensat “quina mariconada. Ara aquest burro li talla l’orella, però ni el viola, ni li talla la llengua, ni les mans...” i és que tot el que passa en aquesta tragèdia és molt fort.
Aquesta versió es va estrenar aquest any aquí, al Swan Theatre, el 16 de maig, i ha rebut grans elogis de tota la crítica anglesa, i no n’hi ha per a menys, doncs al costat de la gran qualitat actoral s’hi suma posada en escena d’una potència aclaparadora. Per començar el Swan impressiona perquè és un teatre diferent dels que estem acostumats. Sense ser una rèplica del Globe —com el de Londres— hi fa pensar; és de dimensions modestes, en forma de ferradura i a més de la platea te tres pisos d’alçada. Té una sonoritat excel·lent i està dotat d’un equipament modern. El conjunt és que l’escenògraf s’hi pot lluir.
El director —Michael Fentiman— situa l’acció en una època indeterminada pel vestuari, però manté l’esperit —honor, venjança— i el tipus d’armament —dagues, espases— i la situació a Roma, amb la qual cosa al dir el text —fidelíssim a l’original— res grinyola. Les actuacions són antològiques; naturalment destaquen els personatges amb paper protagonistes, com Titus, Tamora, Aaron, Lavinia, però tot el conjunt —26 actors— és d’una cohessió exemplar. Música espectacular creada per a la producció i interpretada en directe per 7 músics —i ves sumant— i un vestuari d’aquells de fer caure de cul. Per acabar-ho d’arrodonir una il·luminació sàvia aprofitant tos els recursos que proporciona aquest teatre tan especial.
Jo estava a la fila 1 —no em van esquitxar de sang de miracle— i l’entrada m’ha costat 28 pounds, o sigui un preu més que raonable, i és que quan diem que el teatre a Anglaterra és molt car, tenim tendència a parlar de Londres, el West End i grans muntatges musicals. Al marge d’això, la ciutat és preciosa, no arriba als 25.000 habitants, pots anar a tot arreu a peu i te un parc al costat del riu Avon —que és on tenen els teatres els de la Royal Shakespeare Company— que ja el voldríem a Barcelona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada