Locus Amoenus

LOCUS AMOENUS

( a la Sala Beckett)

Avui també se m'ha amuntegat la feina. Després d'anar a la presentació del Festival Píndoles he he anat cagant punyetes a la Beckett a veure aquesta última peça dels ATRESBANDES, en blanc, sense saber amb que em trobaria ni recordar que d'ells ja havia vist la magnífica Solfatara que van fer fa exactament dos anys a aquesta mateixa sala. Ha sigut al arribar a casa quan he tirat de fitxa i ho he descobert. Un no es pot fer gran a cap preu; està clar que la memòria ja ens comença a fer putadetes; d'aquí a quatre dies tocarà canviar la moto pel taca-taca.

Locus Amoenus és una expressió llatina que s'hauria de traduir per lloc agradable (segons els experts). Els clàssics ho han utilitzat molt: paisatge ideal, al mig del camp, amb un rierol, bon temps i bona companyia. Només hi falta una ampolla de vi d'una bona colita. Per altra banda els autors diuen que el punt de partida del projecte és el relat "el túnel" de Dürrenmatt i la pel·lícula Europa de lars von Trier. "Patirem" he pensat, però no. Penso que amb aquestes referències escrites al programa, fins i tot ens han volgut enganyar, perquè les coses van per camins lleugerament diferents.

L'escena representa el vagó d'un tren on només hi ha tres passatgers, dos nois i una noia. En una projecció al fons del profund escenari se'ns avisa que aquell viatge que ha de durar una hora —el temps del espectacle— passarà un imprevist dramàtic. Però de moment l'únic que passa és que un dels xicots s'ha adormit a l'espatlla de l'altra i en un sotrac li cau el cap a la falda del veí en una posició una mica... compromesa. Delicadament el veí li fa recuperar la vertical i quan s'adonen del que ha passat comencen a riure. Jo és de les escenes més hilarants que he vist tot i passar en un context seriós. I així va avançant l'obra amb situacions ben galdoses i estranyes. Val més no explicar res perquè seria llarg i complicat, i encara m'equivocaria.

El que sí val la pena dir, és que no feu cas del títol, ni de les referències a Durrenmatt i Von Trier. L'obra us passarà en una bufada, hi veureu situacions curioses i inesperades, hi escoltareu sorolls estranys i divertits —hi ha un moment en que la cremallera d'una motxilla sembla interpretar una simfonia—, en altres la conversa entre el noi que no parla anglès i l'altra que no parla espanyol, sembla escrita per Charlie Rivel... Avui em costa explicar-me, però feu-me cas: aneu a la Beckett. Només teniu temps fins aquest diumenge, i no us preocupeu que sigui dia d'eleccions. Aneu a votar al dematí —per un partit independentista, naturalment— i a la tarda al teatre.

La Mònica Almirall, l'Albert Pérez Hidalgo i el Miquel Segovia són els pares absoluts de la criatura, autors i intèrprets, i s'ha de dir que ho han fet amb nota. El text, els gestos i el moviment escènica estan mil·limetrat i ells ho han fet molt bé i no crec que hagi estat fàcil perquè la peça està plena d'absurds. Nit excel·lent de teatre amb la sala quasi plena. Els assistents hem aplaudit amb ganes. Un consell: no us la perdeu.