ORESTEA
(al Teatre Lliure de Montjuic)
La famosa guerra de Troia —imaginària o verdadera (alguns estudiosos diuen que
va passar)— ha donat per a molt i possiblement sigui l'esdeveniment més destacat
de la mitologia grega. La Ilíada, l'Odissea, la còpia romana de Virgili amb
l'Eneida... i és clar el gran dramaturg Èsquil no s'hi va poder resistir i va
escriure l'Orestea, que arrenca amb el retorn d'Agamèmnon, el seu assassinat en
mans de la seva dona Clitemnestra i l'amant Egist i la venjança d'Orestes, que
acaba sent jutjat davant el tribunal diví.
Els grecs clàssics quan es posaven tràgics, s'hi posaven i el director
Luca De Fusco, tot i ser italià, no l'ha endolcit gens. Els del Teatro Stabile di Napoli han portat un
muntatge d'aquells de "que no falti de res". S'han reduït files de
butaques al teatre per engrandir l'escenari, s'ha obert un passadís al mig del
primer tram, per on han entrat i sortit actors i s'ha muntat un escenari
inclinat que penso que ha donat força bon joc. D'actors una vintena llarga,
entre els quals un "cor" de ballarines.
Al tractar-se d'una trilogia penso que s'havia d'anar preparat sabent
que són tres obres diferents i que cada una té un "esperit" divers.
El director De Fusco penso que ho ha entès així i possiblement ho hagi exagerat
per fer-ho notar encara més. La primera part, Agamèmnon, ha tingut una estètica
fosca, una mica, o fins i tot força tenebrosa en tots sentits, estripada de
veus, vestuari de reminiscències militars i il·luminació llòbrega, com nocturna.
La segona, Les Coèfores, ha estat més diàfana, com si s'hagués fet de dia, amb
esperança, i de fet l'il·lusió hi és, dons Electra, mentre honora la tomba del
pare assassinat, descobreix el seu germà Orestes i planegen la venjança;
aquesta és l'esperança, potser una mica bèstia, però esperança. La tercera, Les
Eumènides és el judici on es passarà comptes a Orestes davant el tribunal diví,
presidint per Athena, i aquí pel meu gust és on l'obra se'ls ha escapat una
mica cap a un excès de "modernitat", tan pel vestuari d'Athena, que
semblava de peli futurista, com per les projeccions immenses dels personatges
del judici.
A mi personalment la part que més m'ha agradat ha estat la segona, tan per estètica teatral com pel text, que és una filigrana; us recomano la lectura en l'edició de la Bernat Metge traduïda ni més ni menys per Carles Riba. La
primera l'he trobat massa fúnebre i la tercera excessivament pedagògica amb les
paraules educatives d'Athena explicant com serien els judicis a partir d'aquell
moment. M'ha recordat lleugerament les lliçons que ens donen als catalans des
del Tribunal Constitucional.
Tot i algunes prevencions, penso que l'obra s'ha de qualificar amb nota
alta i valorar-la en el seu conjunt: actuacions potents, moviment escènic molt
bo, dicció impecable, la traducció i sobretitulació ajustadíssimes, un cor grec
(de ballarines) notable i un vestuari imaginatiu. Les Fúries, les que
persegueixen a Orestes per ordre de Clitemnestra feien angúnia de veritat. Els
que em coneixen saben que tinc una debilitat pel teatre italià i el que es fa a
Itàlia, però vull fer saber que m'he esforçat per fer una ressenya el més equànime
possible.
La Sala Puigserver no plena del tot, però obres de quatre hores
llargues, amb interludis, d'aquelles que entres a les set i surts quasi a
mitjanit, en un idioma que no tothom domina, cada vegada costen més d'omplir.
