Crecenunsoldéu

CRECENUNSOLDÉU

(Al Teatre Lliure de Gràcia)

Stefano Massini és un dramaturg florentí en el doble sentit que pot tenir la paraula: perquè va néixer a Florència i per la seva finezza. Molt jove —encara lluny dels quaranta— ja ha assolit un nom en l'escena italiana degut al seu pas pel Maggio Musicale florentí i les seves col·laboracions al Piccolo de Milà de la mà de Luca Ronconi. La temporada passada ho va petar tot amb la seva Lehmann Trilogy. Ara Lluís Pascual ens ha portat dos monòlegs, dues peces contundents: Crec En Un Sol Déu i Dona No Reeducable. Avui parlaré de la primera.

Tres dones que viuen en una de les zones més difícils del món. La primera és jove, estudiant universitària que viu a la franja de Gaza, una noia que es postula com a màrtir en un grup terrorista. La segona és de mitjana edat, israeliana, professora universitària. No és una integrista ultraortodoxe, però està terroritzada per els atenptats. La tercera és nordamericana, militar, que està a la zona en funcions de protecció. No té ideologia, només fa la seva feina i la seva aspiracióés és tornar a casa, al middle west amb el full de serveis acomplert.

El text és magistral i juraria molt ben traduït per Lluís Pasqual. Els personatges parlen des dels sentiments, cada una dels seus, i són sincers, a la seva manera. L'autor no pren part i no ens fa prendre als espectadors i no es posiciona en qui té raó i qui no la té. Cada personatge relata la seva part i els espectadors ens podem col·locar perfectament dins els seus cervells amb la qual cosa "ens fot" perquè ens obliga a pensar. Per això l'obra és tan colpidora, perquè en cada una de les tres veus som "la veu" i ningú ens alliçona sobre el que està bé o malament; és el que els està passant a elles.

En una posada en escena senzillíssima: una tarima i un faristol, Maria Rosa Sardà es disposa a llegir els texts, però no ens confonguem, no és una lectura, l'actriu s'hi involucra de tal manera que interprta cada personatge com si es tractés d'un drama dels forts de Shakespeare, i val a dir que s'hi deixa la pell. Lluís Pasqual, el director, ens ha enganyat, això no és una lectura, això és una interpretació i potent, potentíssima. Una actriu extraordinària, en estat de gràcia, sota la batuta d'un gran director. Redéu quina combinació!

A la sala del Lliure de Gràcia només es sentien respiracions contingudes, silencioses —em sembla que això és un oximoron—, tothom atent als canvis de registre de la Sardà quan interpreta cada una de les tres dones. Una il·luminació hàbil ens marcava lleugerament els canvis de protagonista canviant la llum dels focus; res més. Quan ha acabat, després d'uns segons de silenci respectuós, com si no ens creguéssim que l'obra hagués finit, la ovació ha sonat atronadora, els espectadors ens hem després de la pell de gallina i hem començat a aplaudir i aplaudir i aplaudir... Una nit per a recordar.