La Importància de ser Frank

LA IMPORTÀNCIA DE SER FRANK

(al Teatre Akadèmia)

Quan tenia setze anys, un parell d'amics i jo vam descobrir dos autors que ens van enlluernar: un francès, Henry Beyle (conegut com a Stendhal) i l'altre irlandès, Oscar Wilde. En part l'interès va ser provocat perquè al menys un d'ells estava al Index Librorum Prohibitorum, aquella llista vigent fins el 1966 de llibres que un bon catòlic apostòlic i romà no havia de llegir; era pecat, com tenir pensaments impurs o masturbar-se (l'ordre no és rellevant). De Oscar Wilde n'admiràvem la finesa, el talent, l'esperit crític, l'exquisidesa, la gràcia, la originalitat, els jocs de paraules...

Al Teatre Akadèmia he vist The Importance of Being Earnest, La Importància de ser Frank —nom que encertadament l'hi ha donat el traductor Jaume Auferil—, una comèdia en que ja el títol és un joc de paraules; alta comèdia que "repassa" la bona societat de l'època Victoriana —no confondre amb la alta comédia que feia el chatinas al teatre madrileny—. Earnest vol dir seriós, formal, sincer, franc, i Ernest és senzillament un nom de pila, però es pronuncien igual i per aquí Wilde engega l'embolic.

El problema que he tingut jo amb aquesta posada en escena és que el director Emilià Carilla l'ha portat cap a una mena de vodevil, una peça amb un cert esvalotament, i en això penso que s'ha equivocat perquè Wilde demana subtilesa i una certa calma, aquella impassibilitat que tan bé retratava l'autor. Ningú es despentinava sota cap circumstància, i aquí alguns dels personatges els he trobat força desmarxats, com el de la Cecil, la pupila de Jack Worthing. Abillada amb un vestit curt i calçada amb botes —no Dr. Martens, però quasi— mostrava les cuixes "descaradament", es rebolcava per terra fins el punt d'ensenyar les calces i li propinava uns cops al pit al seu enamorat que ressonaven pel teatre.

Tal com jo ho he vist, no diré que els actors ho hagin fet malament, ho han fet com el director els hi ha manat i m'ha xocat amb el text que deien, que és d'un "posh victorià" extremat. En fi, que no m'ha convençut, però en pro de l'espectacle diré que em sembla que he sigut l'únic a discrepar, ja que tots els assistents —per cert, entrades exhaurides— han aplaudit a cor que vols, fent sortir als actors repetides vegades a saludar. Per sort no a tots ens agrada el mateix ni la mateixa dona.