17 de gen. 2016

Sunday Morning

SUNDAY MORNING
(a la Sala FlyHard)



Hem "recuperat" la Carol López, directora i dramaturga de la que fa massa temps no en sabíem res, almenys jo, i ho hem fet amb una peça barreja de thriller i conya marinera. És un thriller perquè al començament sembla que hàgim entrat en una sèrie de la HBO, tot i que per la porta falsa. Ningú es pot creure que si a la ciutat hi ha un assassí en sèrie, el plafó d'estratègia que ocupa tota la paret, aquell ple de fotografies, plànols, dates i fils vermells de connexió, està a la recepció, la primera sala que et trobes nomes al entrar. Miau!
El xicot que acaba d'irrompre vol confessar un crim que ha comés fa poc, però la única persona que hi ha a comissaria és una noia sense uniforme —diu que és administrativa, però està allí en plena nit, marramiau!— i no se'l vol escoltar; li recomana que torni un altra dia (se m'han acabat els miols de desconfiança). No continuaré explicant res més per no fer spoilers, però sobtadament t'adones que la desconfiança inicial entre els dos joves es comença a convertir en complicitat; miradetes, mitjos somriures...perquè? Tingueu fe. La cosa comença a derivar cap a la conya. Deixen anar alguns gags divertits, però en general la cosa lliga menys que una maionesa feta sense ous —em refereixo als que van dins d'una closca, no al que esteu imaginant, malpensats—.
A l'obra hi ha un tercer personatge que a l'últim terç desapareix d'escena i del qual no en saben res més. Desapareix però a la vegada no apareix; m'explico: no apareix als crèdits. Segons el programa a l'obra només hi surten dos actors. Forma part d'una intriga buscada? Ho han fet per descol·locar a l'espectador i destrempar-lo, o anava descol·locat el que va compaginar el prospecte? A l'HBO aquestes coses no passen, però això no vol dir que hagi de ser la norma.
Conclusió: penso que a l'autora li aniria bé revisar l'obra. Jo la tinc per una noia molt capaç i estic segur que una mica per aquí i una mica per allà aconseguiria fer-la creïble perquè ara, lamentablement no ho és. La parella d'actors —en realitat trio— fan el que poden, però no hi ha més cera que la que crema. Així està el pati, però...
La FlyHard plena com un ou (dels de closca) i la majoria d'assistents han aplaudit com a possessos. Davant meu s'hi asseia un senyor que estic segur que se'n va anar a urgències de pet a fer-se recosir les venes rebentades de les mans. Redéu quin vigor, quina energia, quina puixança...

1 comentari:

  1. Xiquet, sempre fas esboçar un somriure, però avui un riure sonor i tot! Marramiau! Teatrer@

    ResponElimina