El Professor Bernhardi

EL PROFESSOR BERNHARDI

(a la Sala Gran del TNC)

Una noia de 18 anys, s'està morint internada a la Fundació Hospitalària Elisabethinum de Viena. Té una septicèmia a causa d'un avortament il·legal practicat a saber on, però curiosament en els seus últims moments està eufòrica i es pensa que avui mateix podrà tornar a casa. Una infermera ha avisat a un mossèn perquè li administri la extremaunció, però el Dr. Bernhardi, cap del departament, li impedeix l'entrada; no vol que la pobra noia s'adoni de que s'està morint i prefereix que ho faci en pau, ignorant. A principis del segle XX Àustria era un estat confessional, catòlic, i els professor Bernhardi era jueu... La cosa s'embolica i l'escàndol és majúscul.

El dramaturg Arthur Schnitzler professionalment era metge, fill de metge i d'ascendència jueva, o sigui que sabia del que parlava, i en aquesta obra aborda un tema delicat: la raó en front a la religió. El capellà defensa que ha de "salvar" l'ànima de la pobra noia ja que pressuposa que està en pecat mortal —mare soltera (fornicació), avortament (assassinat)— i Bernhardi vol protegir el dret a una mort digna: la noia està serena a causa de les cures pal·liatives, doncs deixem-la morir contenta. Tinguem en compte que a la Viena de principis de segle hi havia el millor de la medicina mundial. Però al dilema s'hi ajunta un fet que no és menor: l'antisemitisme creixent del moment, que l'autor administra sàviament barrejat amb el conflicte moral.

L'obra, inicialment durava més de cinc hores, però Albertí (prudent) l'ha deixat en tres, entreacte inclòs, en una adaptació de Lluïsa Cunillé i traducció de Feliu Formosa. Penso que s'ha fet un càsting molt encertat, doncs el professor és un home de categoria, i Lluis Homar només amb la seva presència ja imposa, però el que li fa d'sparring bon part de l'obra és Manel Barceló, ministre de culte i educació, i els dos llargs diàlegs que sostenen són el millor de la funció. Joel Joan fa el paper de subdirector de l'hospital, trepa, vanitós i sense moral, paper que li va com anell al dit. Pep Cruz representa el metge honrat però pràctic, que aconsella cedir una mica per aquí per aconseguir el que volem allà, el que seria un bon jan, paper que li encaixa perfectament. En fi, tot l'elenc, 14 actors, que estan molt bé.

L'escenografia de Lluc Castells i Jose Novoa l'he trobat encertada; freda, asèptica, quan estem a l'hospital, de "planta noble" en les sales de reunions i despatxos, i més càlida a la casa del professor. La il·luminació a tenor del que demana cada moment, sense virgueries especials.

A mi m'ha agradat; potser en algun moment ha perdut una mica de ritme, però penso que en general han aconseguit fer-nos creure el que ens explicaven i entrar en el conflicte, i repeteixo, no era cap banalitat. Jo no sóc creient i per tan m'ha sigut fàcil posar-me a la banda del professor (medicina i dignitat) defensant els últims moments de la noia, només 18 anys, segurament prenyada amb engany i innocentment feliç, davant del capellà, d'alguna manera integrista religiós, vestit negre com el cobrador del frac intentant saldar l'últim compte abans del traspàs.

La Sala Gran del TNC quasi plena d'un públic que ha aplaudit fort i amb ganes. Els intèrprets han sortit a saludar repetides vegades.

P.D. Quan s'acabarà la plaga dels mòbils rebent trucades? Haurem de perseguir-los i brodar una M al pit dels infractors, com quan al segle XVII marcaven amb una A a les dones adúlteres? (Nathaniel Hawthorne, La Lletra Escarlata).