Nadia

NADIA

(a la Sala Tallers del TNC)

Nadia no és una obra de teatre. S'escenifica damunt d'un escenari, explica una història terrible... però no és una obra de teatre. A més, la protagonista no és actriu i els que li donen les rèpliques tampoc. Doncs que és? un docudrama, un documental...? Penso que el nom que li vulguem donar valdrà i no és rellevant; no sóc dels que pateix per classificar-ho tot.

Damunt l'escenari de la Sala Tallers només hi una gran pantalla curvada on apareixeran titulars, referències històriques i projeccions per situar-nos en el temps. També hi estan presents Carles Fernández Giua (director) i Eugenio Swarcer (escenògraf); ells dos i la pròpia Nadia Ghulam han fet la dramatúrgia. Un parell de cadires per asseure's de tan en tant i no hi ha més escenografia.

Segurament coneixeu la història perquè n'hi ha milers d'iguals. Després de 10 anys de guerra, Rusia abandona l'Afganistan deixant-lo en mans dels talibans, integristes religiosos que no permeten treballar a les dones, la majoria vídues de guerra. Per acabar-ho d'espatllar la casa de la Nadia ha estat bombardejada i ella ha sofert greus cremades i múltiples ferides, però no té més remei que disfressar-se de xicot i sortir a buscar feina. El final feliç és que una ONG la pot traslladar a Barcelona per ser atesa mèdicament i s'hi pot quedar.

La peça és emotiva i toca fibra, especialment la de la solidaritat, tot i que a mi m'ha deixat força fred, possiblement perquè d'històries com aquesta o semblants ja n'he llegit alguna i vist unes quantes al cinema —cito de memòria Baran o Osama—. Ho ha fet malament la Nadia damunt l'escenari? No; ho han fet com el que és, un testimoni, una no professional, i aquí és on m'ha fallat més l'espectacle, perquè s'ha venut com una obra de teatre, amb publicitat i passant per taquilla.

M'hi ha faltat intensitat dramàtica que emfatitzés els fets. Per explicar un acudit s'ha de ser graciós i per explicar un drama s'ha de saber dramatitzar, i aquí és on he trobat a faltar a una actriu potent que ens arrenqués trossos de cor a tires. Recordeu la Miriam Iscla en Només Són Dones? Algú en va sortir amb els ulls eixuts? Doncs això; i també era una mena de documental o docudrama. El que he vist avui m'ha semblat —amb tots els respectes i traient-me el barret pel coratge de la noia— més adient per fer un documental per la Tele que per un teatre.

És com ho he vist, i us juro que cada paraula que he escrit avui me l'he rumiat dues vegades, perquè hi ha temes més sensibles que altres. Em descuidava d'una cosa: felicitar a la Nàdia pel seu català; no és perfecte, cosa pràcticament impossible, però és molt bo. Es veu que s'ha esforçat, com ho va fer per tirar la seva família endavant en aquelles condicions impossibles del seu país. Felicitats per tot.