Les Males Persones

LES MALES PERESONES

(al Centre Cívic park Sandaru)

Friedrich Schiller pertany a la generació d'autors alemanys nascut a meitat del segle XVIII, que junt amb Herder, Goethe i algun altre són els precursors del romanticisme, moviment que va influir en totes les arts, molt especialment en la música, sinó repasseu "el catàleg": Beethoven, Schubert, Chopin, Schumann...

Schiller com a autor teatral el podríem considerar dels que són "una mica antiquats", tot i que aquesta afirmació és molt subjectiva i agosarada, perquè autors com Shakespeare o Lope de Vega són anteriors i ningú es queixa. Fet aquest preàmbul que algú em podria rebatre fins a avergonyir-me, anem al que hem vist avui.

Les Males Persones, és una adaptació feta per Carles Mallol, entre fidel (primera part) i lliure (segona part) dels Bandits, de l'autor alemany, seguint a la primera meitat la traducció de Feliu Formosa, i potser la segona també a la seva manera. És la història dels germans Franz i Karl Moor, fills d'un terratinent. Karl esdevé cap d'una colla de bandits que es rebel·len contra les injustícies, però el veritable malfactor és Franz, que enganya i manipula. Cap al final la cosa s'ha desfermat i han començat a passar coses que juraria no estaven en el guió —el que va escriure Schiller, em refereixo—. El que passa és que la gent de Parking Shakespeare és molt potent, sembla que tot s'ho prenen com una cosa personal i entreguen l'ànima fins el final. Són tan forts, que avui el local se'ls ha fet petit i hi hagut un moment que m'he temut que el rebentarien perquè, repeteixo, la primera part ha estat d'una intensitat notable.

I doncs, que ha passat després? Doncs una mica de tot, com si l'obra hagués encabritat i posat a caminar sola per viaranys escabrosos —sona a sermó de missa de nou—. Un detall: en una tocadiscs del pleistocè han posat (no us ho perdeu) Popcorn, de Gershon Kingsley, el primer èxit de música electrònica al 1969 i les coses s'han anat embolicant, fins que hi ha hagut una massacre de categoria, tot i que Schiller "els matava diferent" i la cosa ha acabat com ha acabat. Tot i el desenllaç, a mi l'obra m'ha agradat.

L'escenografia senzilla, doncs l'obra s'ha fet en una sala d'exposicions del Centre Cívic Park Sandaru*. La il·luminació força "feridora" ja que eren com llums de peu sense protecció, però donava un ambient força inquietant. El vestuari com a mínim curiós, amb el baró von Moor amb samarreta imperi i els més joves amb bermudes de colors, mitjons esgarrifosos i wambes cutres. Tot i estar una mica desconcertat, jo m'ho he passat bé, i repeteixo que la primera parta m'ha impactat amb força.

*Breu apunt històric de l'edifici del Centre Cívic Parc Sandaru. Els que ja comencem a tenir problemes de cataractes, implants dentals, audició tossuda i pròstata independentista (o sigui inflamada), recordem el refresc Sandaru, que s'embotellava en aquest edifici del carrer Buenaventura Muñoz, cantonada Nàpols. Sandaru —una naranja, un limón—és l'acrònim de Santiago Daurella Rull, creador d'aquesta beguda carbònica de postguerra i més tard fundador de Cobega, la distribuïdora més important de Coca-Cola d'Europa. Ves quines coses...