PANORAMA DES DEL PONT
(al Teatre Romea)
Devia ser l'any 1956, quan jo tenia setze anys que els
meus pares em van portar a veure Muerte
de un Viajante, a Barcelona, no recordo el teatre. Va ser la primera vegada
que vaig veure un escenari on hi havia més d'un ambient a la vista: sala
d'estar a baix, habitació a dalt... vaig flipar. En tinc una imatge borrosa,
però des d'aquell dia, potser per culpa d'una escenografia novedosa per a mi,
sóc un incondicional d'Arthur Miller. Independentment de la posada en escena, penso
que els seus personatges són d'una intensitat extrema, fins i tot malaltissa, però
me'ls crec; no dic que m'hi senti identificat, perquè jo, sortosament, vaig
tenir una infància i adolescència felices, però me'ls crec.
El Panorama Des Del Pont que hem vist aquest dijous a
l'estrena oficial del Romea sota la batuta de Georges Lavaudant ha estat d'una entonació
notable, molt potent. Per acabar-ho d'arreglar, el director ha fet una jugada
mestra, des del meu punt de vista. Ha convertit el personatge de l'advocat Alfieri
—magnífic Jordi Martínez— en un "cor" grec. ¿Què més pot demanar un incondicional
del teatre amb corifeu, sigui Henry V de Shakespeare o un clàssic de Sòfocles? És
una pregunta retòrica, així que anem a l'obra.
L'escenografia de
Jean-Pierre Vergier i la il·luminació del propi Lavaudant van des del
"brut" de quan estem al carrer, sota el pont de Brooklyn, fins a l'ambient
"net" de l'apartament dels Carbone, amb un enllumenat diàfan. L'obra
canvia continuament d'escenari, cosa que es fa amb molta agilitat Ja des del primer
moment ens adonem que la relació entre l'Eddie i la seva neboda Catherine és
"massa" intensa i poc innocent de la part del tiet. El matrimoni Carbone
la va recollir al quedar orfe i ara aquella nena s'ha convertit en una flor de
disset anys. Beatrice, la dona del Eddie, preocupada, adverteix la nena: "has
crescut i no t'hauries de passejar en calces davant del teu oncle" li diu.
L'arribada de dos cosins des d'Itàlia, entre ells el jove Rodolfo, serà la metxa
que encendrà la bomba que estava latent, i ben atapeïda de dinamita.
Miller, compromès en la crítica social del món que
l'envoltava i gens amable amb el "somni americà", que creia un tapabruts,
entra a sac en el submón dels immigrats il·legals que treballen com a
escarrassos en els molls de Nova York com a ciutadans, no de segona sinó d'ínfima
categoria. Tot amanit amb un conflicte amorós, inconscient en principi, però
d'alt voltatge. Si a tot això hi afegim conceptes d'honor de reminiscències
sicilianes... el conflicte ha d'explotar.
Malgrat un canvi al final, l'obra s'ha fet segons la va
escriure Miller i Lavaudant l'ha fet intensa en tots els sentits, de vegades
potser una mica excessiva en quant a crits, però per molt que passi a Nova York,
s'ha de tenir en compte que els personatges són meridionals. Penso que l'ha dirigit bé i els actors li han respost magníficament.
El Romea ple fins el segons pis i quan s'abaixat el teló
(metafòricament parlant) el públic ha explotat en aplaudiments. A mi també m'ha
agradat, molt; hi he entrat fins al fons
i me l'he cregut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada