REBÚ
(al Festival Iberoamericano de Teatro de Bogotá)
Rebú és una obra del jove
dramaturg brasiler Jô Bilac, un autor molt interessant que segurament s'ha
beneficiat de ser fill de pare hindú i mare brasilera; les mescles sempre són
bones, sinó fixeu-vos en el daiquiri. El primer que se m'acut dir sobre l'obra
és: bèstia, divertida, fora de mare, iconoclasta...
Comença amb la presentació que fa
un dels personatges, un xicot que porta un abric que li tapa parcialment unes
cames com a mínim curioses, peludes i amb peülles com un faune (?). Comença
l'obra i estem en una llar noruega del finals del XIX. Ibsen? no. El matrimoni rep una
carta de la germana del marit que diu que vindrà a viure amb ells. Des de la
mort del pare està sense recursos i l'acompanyarà en Jonathan. El germà s'estranya
perquè sap que no té cap fill, i és cert: el tal Jonathan és un boc. Fins aquí
l'obra semblava normal, però ara ens preguntem "és normal que un noruec
tingui un boc com a mascota? i quin conflicte latent hi ha entre els germans?
Però de repent, a causa d'una confusió de la dona de la casa, s'encenen els
llums de la sala i el boc, que fins ara només deis beee, es queixa dels que no
se saben el paper. Que ha passat? Teatre dins el teatre i les coses es comencen
a desmarxar a velocitats importants.
Aquesta és l'aposta del colombià
Matías Maldonado i el seu Teatro del Embuste
que despulla la ficció per posar en escena una obra de metateatre que a la
manera dels Sis Personatges en Busca d'Autor de Pirandello, ens recorda que el
teatre és una mentida.
Per acabar-ho de rematar, l'obra
no s'ha fet en un teatre "normal", sinó en un casalot en obres que
s'està convertint en un centre cultural a La Candelaria, el barri antic de
Bogotà. Això li ha donat un valor afegit de irrealitat i algun inconvenient,
com una audició una mica deficient, ja que no hi havia sostre fins tres pisos
més amunt. Tot i així, potser ha quedat millor que en un teatre tancat.
Els quatre actors ho han fet molt
bé, principalment perquè han entès l'obra, cosa gens fàcil, i han anat aplicat
els registres necessaris a cada moment, des dels dramàtics —que n'hi havia—
fins al més vodevilescos. L'obra ha acabat ballant els quatre una cançó de
salsa que van fer famosa La Sonora
Matancera, la popular formació cubana: Tengo
un chivo. Fins i tot no m'estranyaria que l'autor s'hagués inspirat en la
cançó per crear la peça, però això ja són especulacions meves. El públic,
aforament reduït, ha aplaudit amb ganes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada