L'Effet de Serge

L'EFFETE DE SERGE

(al Teatre Alegria de Terrasa, TNT)

Philippe Quesne és un dramaturg, director i escenògraf francès fundador de la companyia Viarium Studio, on hi participen actors, ballarins, músics i tota mena de practicants de les arts plàstiques, concebuda com un laboratori d'innovació i experimentació teatral.

L'effet de Serge que hem vist en aquest TNT és el seu últim muntatge que ve precedit de l'èxit de La Mélancolie des Dragons. S'ha de dir que és un teatre, més que de l'absurd, d'una certa absurditat. doncs els personatges que hi intervenen costa de saber si són rucs o se'l fan. Comencem.

A escena hi apareix un home que va abillat com un astronauta —globus al cap inclòs— i a les fosques, només il·luminat per un lot que porta a la mà i la llum que surt del globus, comença a fer el que sembla un inventari del que hi ha en aquella habitació: una taula de ping-pong, un televisor, un equip de música... va relatant. Continua explicant-nos que la moqueta no està enganxada a terra i per tant hi pot dormir a sota i utilitzar-la com a manta, i ens ho demostra. A continuació es treu el globus del cap i encén els llums, una llum freda de fluorescent que quasi fereix la vista; encarrega una pizza per telèfon, ve el pizzero i a continuació es posa a jugar amb una capsa de cartró amb rodes manada per un comandament a distància. Arriba una persona a qui convida a passar i l'hi explica que ha estat treballant amb una capsa amb moviment i música de Wagner o de Cage (em sembla recordar). Li fa la demo i el convidat es desfà en elogis de la tonteria que acaba de veure, però per sota se'n riu de la gilipollada. El protagonista li diu molt seriós que el proper diumenge farà una altra performance absolutament diferent i que el convida. L'altre li promet anar-hi.

I així es va repetint la història amb diferents convidats que van arribant a la casa i marxant després de desfer-se en elogis de diferents tonteries i prometent assistir a la propera performance a que els convida. Al final tornen a entrar tots els convidats junts per admirar-se de la última creació. La peça és lenta i a vegades desesperant, i hi ha moments en que no saps qui pren el pèl a qui. Segons com sembla El Sopar Dels idiotes de Francis Veber, però a l'inrevés, i fins i tot a l'inrevés del inrevés.

La meva impressió és que Philippe Quesne ens ha volgut fotre el pèl demostrant-nos com ens enganyem els uns als altres, elogiant les coses més absurdes per quedar bé. No he esbrinat si es refereix al públic que ho aplaudeix tot (que n'hi ha) a a alguns crítics professionals que es veuen collats pel seu amo (quan en tenen). L'obra es fa una mica llarga i lenta, però acabes somrient i fins i tot rient amb aquell grup de carallots.

P. D. A una part del públic li ha fet tanta gràcia la funció que reien superant la recomanació de la OMS dels 55 dB del confort acústic, cosa que, lamentablement ha perjudicat la salut de la resta d'assistents. Dues persones assegudes al meu darrera, han rigut a crits fins i tot en un moment que sala restava quasi a les fosques i no hi havia cap actor a l'escenari. Paranormal!