18 de des. 2016

Gente Bien

GENTE BIEN
(al Teatre Coliseum)



Declaració de principis: sóc un fan de La Cubana. Els he anat seguint al llarg de la vida i sempre m'han divertit i he admirat, tan en els espectacles de carrer com en els de local tancat, i avui no ha sigut diferent. Els de Sitges fan un teatre fresc, divertit, descarat i sense manies; molt entroncat en la manera de fer gresca a la catalana, com el que es devia veure al Paral·lel a finals del XIX.
Aquesta vegada han agafat un sainet de Santiago Rusiñol, l'han passat pel sedàs "cubano" i s'han conyejat dels nou rics i sobrevinguts a les elits barcelonines al llarg de cent anys en quatre etapes. 1917 on la família protagonista que ha fet molts quartos amb la indústria de la carn de porc, compra un títol nobiliari, munta un pis de fantasia a Barcelona i s'apunta a la moda de parlar en castellà i rebre a amics per a prendre el te a les cinc de la tarda. 1957, ja estem en ple franquisme i ara parlar en castellà més que donar prestigi és una obligació. 1980, Franco ja ha fet el pet i ara la família ja no utilitza el títol nobiliari, només es fan dir senyors, vesteixen de blanc com els hippies i porten senalla. 2017, en plena època de corrupció és hora d'amagar el títol.
L'esquema és molt senzill, però passen moltes més coses i molt "cubanes" que no penso explicar per respecte als que mai en vist un espectacle d'aquesta companyia. Els "veterans" ens hem trobat amb situacions que vam descobrir amb "Cómeme el coco, negro" (1989), que tot i que ja conegudes, no són menys divertides. Els temes musicals —perquè és un musical tot i que tira més cap a les revistes que la Mary Santpere feia al paral·lel que cap a Rent— són de Joan Vives i són molt adequats a les lletres. Un exemple és El te de las cinco, que prenen aquella gent tan fina, con pastas y melindros y pan de pellizco. El vestuari és realment fastuós, amb uns barrets increïbles —els de la Cubana sempre han tingut obsessió pels capells—. Guants llargs, joies, fracs, ventalls i plomes... no hi falta de res.
El moviment escènic és molt àgil i hi ha moments en que l'escenari és un caos comparable al camarot dels germans Marx. L'escenografia representa el saló dels nou rics que en realitat són unes parets blanques decorades amb video-mapping que fan un efecte espectacular. Hi ha un moment en que la comtesa-mare mostra les diferents estances del palauet utilitzant un pla-seqüència que recorda El Arca Rusa de Aleksandr Sokurov. En quant a les veus, com que la partitura és "revistera" i no massa exigent, ho fan molt bé. Però...
Redéu Kabrota, sempre amb el però... Doncs sí. Ahir el tema de sonorització va anar com el cul; o van tenir problemes o el tècnic de so no anava fi. L'avantatge de treballar amb inalàmbrics és que el que controla la taula de mescles pot matisar els volums. No dic que sigui fàcil, però ha de ser així, i ahir la cosa anava de una saturació extrema a una audició normal. Llàstima, doncs va perjudicar l'espectacle.
Al marge d'això, la meva recomanació és que hi aneu; els que ja no sou verges amb la Cubana us ho passareu bé i els que no heu vist cap espectacle d'ells, flipareu en colors. Fins i tot potser us agafaran ganes d'anar a prendre el te amb pan de pellizco, qui sap.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada