Elektra

ELEKTRA

(al Gran Teatre del Liceu)

Quan els antics dramaturgs grecs es posaven a inventar històries anaven a totes i no perdien el temps amb mariconades, eren partidaris d'anar a sac; no es paraven davant de parricidis, incestos ni altres bagatel·les. És el cas d'Electra, filla d'Agamèmnon i Clitemnestra, germana de Crisòtemis i Orest. El pare se'n va a donar un cop de mà a la guerra de Troia i mentrestant la mare s'embolica amb Egist, i quan torna el marit de la feina, dona i amant el maten, així ras i curt. Orest ha de desaparèixer i Electra queda feta caldo, fins que al final reapareix Orest i mata als dos infames.

Quan Hofmannsthal va agafar la història per convertir-la en llibret per a una òpera no la va suavitzar ni gota i Richard Strauss va composar una música adequada a la tragèdia, una música potent, d'un dramatisme portat al límit, amb aquell nou llenguatge emergent a l'Alemanya de principis del XX; l'expressionisme —també molt evident al cinema—. Va vestir la peça amb una orquestració gens suau, allò que tan bé sabia fer el músic alemany, carregada de percussió i cops de metall. Si a tot això hi afegim que les parts vocals són estripades —en el millor dels sentits—, ens queda una òpera que entra per l'estòmac, te l'engrapa i no te'l deixa anar fins al final.

La versió que s'ha vist al Liceu és la de Patrice Chéreau amb una escenografia senzilla, minimalista que representa el pati de darrera del palau dels Àtrides, un lloc tancat, rodejat de murs alts d'on no es pot escapar, cosa que augmenta la sensació de claustrofòbia, d'estar predestinat amb els teus problemes, sense futur. El vestuari és, però, actual, més o menys intemporal, però de segle XX.

L'òpera comença en silenci, res d'obertures: les criades fan cua a la font per omplir galledes i a continuació remullar el terra per no aixecar pols al escombrar —quan jo era petit ho havia vist fer mil vegades a la meva àvia—. Després d'aquest llarg silenci, només amb les dones trescant per l'escenari, comencen el cant, unes serventes menyspreant a Electra, a qui la mare té mig abandonada, i unes poques es compadeixen d'ella. Aquesta és la tònica de tota la peça, ni moments brillants d'escenografia, ni aparicions de la reina amb un seguici... pobresa absoluta que permet que només es vegi el sofriment de la protagonista, la dolenteria de la mare i el conformisme de la germana Crisòtemis. El dolor, la ràbia i l'esperit de venjança d'Electra és l'únic que es manté visible al llarg de la peça, i com he dit et té agafat... fins el final.

L'òpera se la carrega a l'esquena la soprano Evelyn Herlitzius en el paper d'Electra, un rol difícil que requereix tècnica i potència, doncs s'està quasi dues hores a l'escenari clamant venjança. També, tot i que en un segon nivell, els papers de Crisòtemis i Clitemnestra tenen protagonisme i desgast. La resta d'intèrprets tenen rols més "descansats" per ser les intervencions molt més curtes. Aquestes tres dones s'hi ha deixat la pell en uns papers que —tot i que jo no sóc un expert— penso que són molt difícils. Això, acompanyat de la seva expressivitat a l'hora d'actuar, ens ha portat a moments realment emocionants.

L'orquestra, sota la direcció de Josep Pons, ha sonat molt bé executant una partitura difícil i, penso, complicada. La música de Strauss no "rutlla" sola com ho podria fer —és una manera de dir, i demano perdó—la de Verdi. Amb Richard Strauss no hi ha cristo que endevini cap on tirarà, l'únic que pots apostar és que et sorprendrà.

Quasi dues hores de tensió que han acabat amb una ovació d'aquelles que ensorren els teatres. El públic cridant bravos, dempeus i aplaudint i aplaudint. A la sortida del liceu només se sentien comentaris entusiastes.

P.D. En el moment en que Electra i Orest es reconeixen i es retroben, confesso que m'he emocionat i m'han saltat dues llàgrimes. Em dec fer vell i la història ja la coneixia sobradament, però el moment escènic i musical se m'han emportat i això per a mi és un test inconfussible: si m'emociono és que m'ha arribat, i això penso que ér el que volien els autors.