Nora

NORA

(a la Sala Atrium)

Jo a la gent de la Sala Atrium, ves que vols, me'ls estimo, me'ls estimo molt i admiro el que han fet al llarg d'aquests anys en pro del teatre de qualitat, i per aquest motiu avui he anat a veure Nora amb un cul així —polze encerclant lleugerament l'índex i la resta de dits desplegats amunt—. i perquè? Doncs perquè Henrik Ibsen el trobo un pèl antiquat, però atenció, que ningú m'escupi, encara, pel que acabo de dir; que el trobi antiquat no em priva de reconèixer que sense Ibsen el teatre actual possiblement no seria el que és, per tant un respecte, la meva admiració i la vostra benevolència.

Tornem al tema del cul. I anava un pèl acollonit perquè no sé mentir i m'hauria dolgut fer una ressenya no massa favorable, perquè ja he dit abans que a aquesta gent me'ls estimava. Doncs he sortit encantat del teatre.

Raimon Molins n'ha fet una dramatúrgia molt hàbil, l'ha dirigit amb mà sàvia i l'ha traslladat a una època actual per tenir més joc, tot i que la Nora és una dona sota el domini del seu marit. Sí, no us estranyeu; avui encara hi ha moltes dones que són tractades com a nines, incapaces de prendre decisions importants, iniciatives, i això als seus conjugues els agrada, els fa sentir mascles alfa encara que siguin uns caps de cony, incapaços —com deia la meva àvia— de treure el ruc d'un blat. La Nora està en aquest paper de submisa, tot i que només començar l'obra ens demostra que ella no ho és així. Arriba a casa amb paquets de compres nadalenques, es treu les sabates, els vestit, es queda en calces i sostenidors, engega la ràdio i es posa a ballar com una boja música estrident. Quan arriba el seu home, es transforma ràpidament en la dona que s'espera que sigui. Molt bon apunt d'inici.

L'obra és força fidel a l'original, només que reduïda de personatges i amb un canvi: el dolent Nils Krogstad en aquest cas és una dona, però el personatge fa el mateix: és el que té el document comprometedor per a Nora —va falsificar una signatura del seu pare per obtenir un crèdit necessari per curar el seu marit, sense que ell ho sabés— i ara l'hi està fent xantatge i per això Nora te una inquietud dins el pit que la rosega. Finalment el marit se n'assabenta i carrega contra Nora, acusant-la d'haver-li arruïnat la vida, per aquesta vergonya, dient-li que és incapaç de governar una família decent i fins i tot d'educar els seus tres fills, però al cap de poc, en un curiós Deus ex machina, la xantatgista envia una carta perdonant-los la vida; el marit la perdona deixant clar que l'únic que li importava és el "que diran". Aleshores Nora l'envia a prendre per allà on s'aguanten les ampolles i toca el dos, negant-se a ser una nina per a ell.

L'escenografia és molt curiosa. Amb només un sofà i un petit moble, mitjançant vídeos en directe, el petit espai de l'Atrium es transforma en una casa benestant, àmplia i còmode, on els quatre actors circulen amb comoditat. Algunes parts estan dites de cara a càmera, no al públic, cosa que crea l'efecte dramàtic del primer pla cinematogràfic, però tranquils, no grinyola gens perquè està molt aconseguit.

De les actuacions destaca la Mireia Trias que fa de Nora —a algú l'hi ha de tocar el bombó de la peça—, però s'hi deixa la pell. Comença guapa, espectacular, ballant en roba interior, i acaba desfeta, lletja, amb la cara deformada per les llàgrimes i la ràbia contra el seu home. Sempre he admirat als actors —masculí, en català genèric— que se saben transformar físicament. La resta: Patri Mendoza, Oriol Tarrasón i Gal·la Sabaté, molt bé. Felicitats a tots per una bona nit de teatre. La sala plena i al acabar aplaudiments forts i sincers.

P.D. Un apunt sobre la subjugació de la dona. Em vaig casar el 1965. Li vaig dir a la meva dona que anés al bonc a obrir-se un compte corrent per disposar amb més comoditat de diners i em va tornar amb un targetó —que s'havia d'omplir obligatòriament—, que era un permís "marital", sinó nanay. D'això només fa cinquanta-un anys. Viva Franco!